Lliçons de l’Afganistan

Ens hem convertit en l’apèndix mut dels nord-americans, mers seguidors de les seves decisions sense veu ni vot, i això converteix en sarcasme l’axioma otànic d’«hi entrem junts i en sortim junts», perquè la sortida de l’Afganistan s’ha fet en funció dels interessos de política interna nord-americana, sense tenir en compte els nostres ni els riscos per a nosaltres en termes de refugiats o de terrorisme. Dediquem a Defensa molt menys que els EUA, però els europeus, junts, gastem tres vegades més que Rússia. No necessitem un exèrcit europeu, n’hi hauria prou de tenir una única política exterior, de defensa i d’armaments en lloc de vint-i-set, que van cada una pel seu costat 

L’Afganistan ens queda lluny, però Ucraïna, Bielorússia o el Magrib són molt a prop i l’Afganistan ens mostra que els EUA no estan disposats a continuar assumint la defensa d’Europa i del món occidental, sinó que només es comprometran allà on els seus interessos es vegin directament amenaçats. Som com un herbívor bonàs, envoltat de llops i incapaç de donar una cornada, i així ens pot anar molt malament perquè el pastor es jubila.

Un altre derrotat a l’Afganistan és el multilateralisme dirigit per Washington, perquè el que ha passat allà confirma Pequín en la seva convicció de la irreversible decadència occidental. Kabul tanca simbòlicament el cicle iniciat el 1905 a Fukushima, amb la derrota naval de Rússia contra el Japó i confirma l’ascens d’Àsia –i de la Xina en particular– davant els valors que predica Occident, fundats en una cosa tan aliena per als asiàtics com la tradició cristiana passada pel renaixement i la il·lustració. L’autoritarisme està en alça mentre la Xina i Rússia s’apresten a ocupar el buit geopolític que s’originarà ara, perquè una altra herència de l’Afganistan serà el previsible retraïment dels EUA mentre assumeixen la derrota i es llepen les ferides.

Finalment, els últims atemptats suïcides a l’aeroport de Kabul, reivindicats per la branca afganesa d’Estat Islàmic, ens recorden el que ja sabíem, però volíem oblidar: que continua viu, igual que Al-Qaida, i amb capacitat de produir molt dolor. Ni tan sols això ha funcionat.

La Xina ha reaccionat amb cautela, satisfeta davant la debacle americana, però també preocupada per la previsible inestabilitat a la seva frontera de Xinjiang, habitada pels uigurs que són avui objecte de dura repressió. Per frenar possibles activitats hostils del Moviment Islàmic del Turquestan Oriental, actiu a la regió, Pequín manté oberta la seva ambaixada a Kabul i llança missatges de respecte «al dret del poble afganès a determinar el seu futur» sense ingerències estrangeres, alhora que ofereix recolzament financer, en infraestructures (ruta de la seda), i en mineria (cobalt, liti, coure... ). L’altre guanyador teòric és el Pakistan, que guanya profunditat estratègica davant l’Índia i també un Govern amic... si els talibans aconsegueixen evitar que el país torni a caure en el caos, perquè, com un dia em va dir Yasser Arafat, «és més fàcil i romàntic fer la revolució per aconseguir que les clavegueres funcionin».

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El tauler geopolític es redefineix i la nostra impotència ens obliga a ser-ne mers espectadors sense capacitat d’influir en el que passa. Com els tafaners en una partida de cartes, que callen i donen tabac. ¡Europa ha de posar-se les piles ja!

PS. El meu respecte per als diplomàtics dirigits per l’ambaixador Gabriel Ferrán, els militars i els policies que tan extraordinària feina han fet a l’Afganistan. Poden i podem estar-ne orgullosos.