Com visitar un museu

La primera gran divisió és la dels lents i els ràpids. Els primers s’aturen davant de tot, llegeixen els cartells, estudien els detalls, escolten amb fervor l’audioguia, extravien la mirada uns segons, segueixen. Fan una mica de ràbia: sempre sembla que s’assabenten de tot molt millor que tu, que són més aplicats, més pacients.

Després estan els ràpids. Els que mai lloguen una audioguia i només llegeixen els rètols a mitges. Passen per davant de les obres com si passessin revista a una tropa. Fan comentaris despistats, imprecisos, de vegades absurds. No necessiten aturar-se. Em recorden els personatges ‘Bande à part’, una pel·lícula de Jean LucGodard que vaig veure fa molt, que corren com bojos per les sales del Louvre no per veure els quadros sinó per batre un rècord de velocitat.

Es pot pertànyer a la categoria intermèdia. Ni lents ni ràpids, els intermitents. Només van al que els interessa, obviant les altres coses. Sovint són obsessos d’una sola obra. Com el personatge de Donald Sutherland a la sèrie ‘The Undoing’, que passa hores assegut davant una tela de William Turner en una de les precioses sales de la Frick Collection de Nova York. Tant que la seva filla acudeix allà quan vol parlar amb ell. Aplaudeixo aquesta idea dels guionistes. És més, fa dies que penso davant de quina obra de quin museu del món m’agradaria a mi rebre les meves amistats o, senzillament, asseure’m a pensar en les meves coses.

Aquests banquets dels museus són un lloc formidable on passar l’estona. L’alternativa culta a la cadira de la Rambla o a la contemplació d’obres públiques. Semblen fets perquè s’hi asseguin un parell de personatges de Woody Allen: gent que parla i parla sense parar, comentant les obres o comentant-se a si mateixos. Com Diane Keaton i el mateix Allen fan a ‘Manhattan’, per exemple. No crec que hi hagi un altre director que hagi fet tant pels museus com Allen. Veient les seves pel·lícules a molts ens van entrar uns desitjos formidables de recórrer sales plenes de quadros, de tenir allà converses profundes i inversemblants o cites amoroses secretes. I això que els personatges de Woody Allen rarament miren les obres exposades.

Després tenim els visitants que van al contrari, en el sentit literal. Els que no disfruten de l’ordre establert i prefereixen triar la seva pròpia ruta. N’hi ha a tot arreu, és clar, però en el museus resulten més visibles i també més molestos. I en aquests temps d’ordre i distàncies, corren el risc de ser renyats pel personal de les sales. De fet, en els últims dies he assistit a un parell d’aquestes bronques.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Finalment, estan els que no s’ho prenen seriosament, els que estan per a una altra cosa. Han anat al museu a riure’s de com Picasso pintava els animals o dels somiejos inconcebibles de Dalí i ho fan sense dissimulació i a crits, com si no molestessin ningú. Són sorollosos i, per fortuna, no abunden. Estranys són també els que s’emocionen tant al contemplar alguna obra que no aconsegueixen dissimular-ho. Mai oblidaré una senyora, fa anys, que plorava a llàgrima viva davant del ‘Guernica’, que llavors acabava d’arribar al Reina Sofia. Sens dubte hi havia una cosa molt personal en aquelles llàgrimes, una cosa semblant al que li ocorre al personatge d’Ingrid Bergman a ‘Viatge a Itàlia’, que mentre mira les escultures de les danaides del Museu Arqueològic de Nàpols en realitat veu els trossos ja insalvables del seu matrimoni.

I ja que aquest article ha acabat per convertir-se en un recorregut pels museus dins del cine, acabo proposant un viatge: ‘El arca rusa’. ¿Què passaria si poguéssim caminar una hora i mitja sense parar per l’Hermitage de Sant Petersburg, entrant no només a les sales sinó també al que hi va ocórrer? Això és el que explica aquesta pel·lícula insòlita i magnífica d’Aleksandr Sokúrov. El somni de tot amant dels museus i, posats a fer, de tot eslavòfil. Un bon final de vacances.