Lliçons d’un mar moribund

L’agonia del Mar Menor, la llacuna litoral que aquests últims dies s’ha omplert de centenars de milers de peixos i crustacis morts per falta d’oxigen a l’aigua, fa anys que va començar. Ni més ni menys que el 1987 el Govern de Múrcia va aprovar una llei de protecció d’aquest ecosistema, ja amenaçat, amb diversos objectius: controlar els abocaments (llavors tant miners com agrícoles), limitar la construcció, sanejar les aigües i envoltar la llacuna d’espais naturals protegits. En termes generals, el tipus d’iniciatives que s’han anat prometent periòdicament després de les últimes crisis ambientals d’aquest espai natural i que ara –tot i que en el cas de la urbanització de la Manga, poc quedi sense edificar ja– tornen a posar-se sobre la taula. En aquell moment es van plantejar a títol preventiu. Avui, després de 34 anys d’inacció i amb un medi radicalment deteriorat, com a mesures pal·liatives.

La llei va ser primer recorreguda pel PP i derogada per aquest el 2001. Durant aquest període el transvasament Tajo-Segura havia anat alimentant l’ampliació fins a unes 60.000 hectàrees del regadiu a la conca del Mar Menor, una activitat agrària intensiva que ha anat arrossegant fertilitzants a l’aqüífer i la llacuna. La conservació va entrar en conflicte amb els interessos de desenvolupament turístic i agrari i va sortir perdent sense pal·liatius. Tres dècades després, la degradació ecològica amenaça seriosament l’interès turístic i pesquer de l’àrea, i la zona efectivament cultivada pot veure’s subjecta a retallades. Una demostració més de com, ni llavors ni menys encara avui, en plena emergència climàtica, pot ser viable un model de creixement econòmic que alhora no sigui sostenible mediambientalment.

La crisi del Mar Menor també ens ofereix un altre missatge inquietant. Durant dues dècades, la vegetació del fons de la llacuna va anar absorbint els nutrients arrossegats pel reg i mantenint l’aigua transparent i el seu ecosistema dempeus. El 2016 l’ecosistema va col·lapsar, l’explosió del plàncton tip de nutrients va enterbolir l’aigua, les plantes del fons van morir per falta de llum i tota aquesta matèria morta encara va consumir més oxigen. Una vegada trencat l’equilibri, des d’aleshores el mar Menor ha viscut al límit, amb periòdiques mortaldats de peixos i fins i tot un episodi, l’octubre del 2019, quan unes pluges torrencials van arribar a convertir les aigües superficials, directament, en tòxiques. En més d’un ecosistema afectat pel canvi climàtic els científics ens adverteixen que, després d’anys de passivitat davant un lent i gradual deteriorament, es pot arribar a un punt de col·lapse, en el qual el procés s’accelera exponencialment i fins i tot amenaça de tornar-se irreversible. Els senyals que ens llança la naturalesa s’han d’escoltar a temps, quan encara és possible reaccionar. 

Una vegada més, les autoritats autonòmiques, responsables del medi ambient i l’agricultura regional, prometen reduir l’aportació de fertilitzants i suprimir, ara sí, les 8.000 hectàrees regades il·legalment de manera impune durant molt temps. El Govern central, responsable de les coses i la política hidràuliques, planteja intervencions que inclouen col·lectors i la compra de terres per crear un cinturó verd entorn del Mar Menor. Poc hi ha en les mesures plantejades que no s’hagi remenat anteriorment: la novetat seria que les mesures es facin efectives. Sempre que no s’hagi arribat a un punt de no retorn o que iniciatives que fa anys haguessin sigut eficaces avui siguin insuficients.