Una mica d’heterodòxia, sisplau

Paradoxalment, és entre els nostres heterodoxos on millor s’expressa la dimensió europea d’Espanya i en qui es manifesta una imatge més veraç de la nostra història. Els convido a consultar la segona edició del llibre de referència de Ridao (Galaxia Gutenberg, 2009) per corroborar-ho. La pretensió d’aquest article és més modesta: constatar que a Catalunya i al conjunt d’Espanya es continua penalitzant encara la dissidència, qui pensa diferent. Només podrem reconstruir un nou nosaltres, és a dir, nosaltres amb els altres, si som capaços de respectar el rostre de l’altre sense caricaturitzar-lo.

La nostra història, personal i col·lectiva, és plena de contradiccions. No es tracta tant de superar-les com d’aprendre a conviure-hi. La fortalesa d’una persona no es mesura per la força amb què imposa les seves conviccions sinó per la fermesa amb què es manté en els seus dubtes. Així ha sigut en el passat i així continuarà sent en el futur. És el cas paradigmàtic de Catalunya, un país de frontera i de mestissatge amb una pluralitat de sentiments que es tradueix en allò que el professor José M. Fradera ha denominat cultures del «doble patriotisme», català i espanyol, presents des del nostre renaixement cultural i polític. Faré abstracció –el parèntesi estiuenc obliga– de factors polítics, com la vocació hispànica del catalanisme, per centrar-me en el terreny de la cultura popular.

És el cas, per exemple, del ‘Virolai’ –himne a la Verge de Montserrat–, on Verdaguer escriu: «Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient». En un altre poema, insisteix: «Vostre blau mantell és gran / [...] abrigau la nostra Pàtria / [...] abrigau tota l’Espanya». El compositor Amadeu Vives és conegut a Espanya per les seves sarsueles de referència, com ‘Doña Francisquita’ i ‘Bohemios’, però a Catalunya se’l recorda, a més, per haver harmonitzat ‘L’emigrant’ –una altra obra emblemàtica de Verdaguer–, la versió coral d’‘Els Segadors’ i ‘La Balanguera’, un text del poeta Joan Alcover, que proclama: «Sap que la soca més s’enfila / com més endins pot arrelar».

Notes d’heterodòxia, de sentiments polièdrics, que s’expressen també en la nostra cultura popular. En posaré un últim exemple. Una de les sardanes amb un títol més clerical –‘La sardana de les monges’– és també una de les més laiques. La composició d’Enric Morera –a partir d’un poema de Guimerà– va ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera. El relat: les monges d’un monestir es posen a ballar sardanes al sentir les notes d’una cobla. L’abadessa, enfadada, surt a trobar-les: «Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar / que ella també n’és filla de l’Empordà». Al final és la lluna, símbol pagà per excel·lència, la que diu l’última paraula: «¡Balleu, balleu!».

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La moral: fins i tot en la nostra cultura popular, impregnada sovint de tradicions i creences, hi ha notes d’heterodòxia. ¿Seria tan difícil rescatar l’heterodòxia en el terreny de les ideologies i els credos polítics? Una heterodòxia que és l’avantsala de l’eclecticisme –del grec ‘seleccionar, elegir’–, una escola filosòfica que ens convida a harmonitzar opinions, teories i doctrines per aprofitar de cada una d’elles aquells ensenyaments que poden ser beneficiosos per a la col·lectivitat.

En vigílies de la ‘rentrée’ política, necessitem menys dosis d’ortodòxia. Cal saber escoltar les raons dels altres. Cal aprendre també a canviar d’opinió. «Quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió. ¿Vostè què fa?», va preguntar Keynes quan se li retreia la seva flexibilitat doctrinal. Sí, una mica d’heterodòxia, sisplau.