Cigales en una plaça de Gràcia

El gest de Cuixart serà benintencionat, fruit d’aquesta vehemència redemptora que el caracteritza, però el cert és que grinyola en la forma i encara més en el fons. Cap dona, menys encara una alcaldessa, necessita cavallers que pretenguin salvar-la en públic dels dracs de la fúria. I ningú a Catalunya hauria de necessitar empara a favor de no se sap quina lluita compartida. Lluites n’hi ha moltes i, massa vegades, el procés va silenciar totes aquelles que no estaven involucrades en l’estelada. Aquest mateix moviment que amb el lema d’‘un sol poble’ va tractar (i tracta) com a aliens tots aquells ciutadans que no combreguen amb l’independentisme. Cuixart té memòria dels seus més de tres anys de presó. També la tenen els que fan gairebé 10 anys que se senten menystinguts per una suposada voluntat del poble que els exclou. Simbòlicament, no deixa de resultar feridor que qui no deixa de reiterar «ho tornarem a fer» reparteixi magnanimitat i exhorti a rebaixar els ànims prèviament exaltats.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Després de l’apassionada intervenció del president d’Òmnium Cultural, Colau recobra el micro. Les esbroncades no cedeixen, però ella segueix endavant i embasta el discurs. ¿Hauria sigut millor rebutjar l’ajuda de Cuixart? Sí, per descomptat. Per no ser defensada en els termes que l’activista va utilitzar i per mostrar un domini més gran sobre la situació. No hi ha res dolent a vessar unes llàgrimes, però no és necessari celebrar-les en totes les ocasions. Simplement es pot sobreposar-s’hi. Les esbroncades eren tan fàcils de preveure com el cant de les cigales en el tòrrid agost. Fa molt que a un sector de l’independentisme se li ha posat cara de gos. Antipàtic, censor, intransigent i, indiscutiblement, pagat de si mateix. Estava escrit que no desaprofitaria l’oportunitat d’exhibir la seva adoració a Cuixart i la seva aversió desmesurada a Colau.

En política, i en gairebé tot, ni et voldrà tothom ni cal esperar l’agraïment pels teus esforços. El possible, el convenient no sempre és el més fàcil ni el més popular. És obvi i, no obstant, creix la fragilitat davant la crítica, com si hi hagués necessitat de sumar ‘likes’ en la vida real. L’empatia és imprescindible en un bon governant. També la fermesa. I estudiar prèviament l’escenari per evitar tempestes d’estiu.