L’Afganistan: el final d’una quimera

L’entrada dels talibans a Kabul, sense trobar cap resistència, constitueix el final d’una quimera que ha durat dues dècades. El desplegament de més de 100.000 soldats d’una coalició internacional liderada pels Estats Units, entre els quals 1.500 efectius espanyols, va permetre guanyar una guerra convencional, però va deixar en mans dels talibans la sort d’un conflicte que té arrels profundes i implicacions geopolítiques de profund calat. El castell de cartes aixecat per Occident s’ha ensorrat amb una celeritat que ha sorprès tothom, fins i tot els que van advertir sobre la fragilitat de l’exèrcit afganès aixecat pels EUA i els països de l’OTAN. La fugida del president Ashraf Ghani i la rendició sense condicions de les tropes i els policies encarregats de la defensa de Kabul han revelat la debilitat de les institucions creades després de l’enderrocament del govern talibà el desembre del 2001. 

La precipitació dels esdeveniments, amb milers d’afganesos amuntegant-se a l’aeroport de Kabul, suposa un fracàs sense pal·liatius per als Estats Units, i obre un debat complex sobre les responsabilitats en què han incorregut els quatre presidents que han ocupat la Casa Blanca durant les dues últimes dècades. La intervenció inicial, que tenia la seva justificació en el desmantellament dels santuaris gihadistes després dels atemptats de les Torres Bessones, va derivar en una invasió i una aliança amb elits corruptes que van gestionar en benefici propi part de la ingent ajuda internacional, militar i civil. Sense aquesta dinàmica perversa, resulta difícil entendre aquest ensorrament. 

La tornada a un emirat islàmic com el que va governar el país en la segona meitat dels noranta, després de la derrota dels soviètics, suscita fundades preocupacions en termes de drets humans i possibles facilitats per al terrorisme gihadista. El món ha canviat molt des de 1996, i l’Afganistan compta avui amb més de 20 milions de mòbils, amb la qual cosa una vulneració dels drets humans com la que va patir durant el primer emirat no passarà desapercebuda. En particular referent a les dones i les nenes que van resultar excloses de la vida laboral, les escoles, i la vida social. Alguns líders talibans han assegurat que no pretenen imposar un règim com el de llavors, però les primeres informacions provinents de capitals regionals porten a posar en dubte aquest compromís. L’única garantia que el país no torni a l’obscurantisme seria que la comunitat internacional es mantingui vigilant, no es limiti a les habituals i estèrils lamentacions i exigeixi llibertat de moviment de les dones, i accés escolar a les nenes afganeses.

Els líders talibans es van comprometre amb Donald Trump –que de forma cínica culpa a un certament poc diligent Biden quan ell va iniciar la retirada de les tropes i va obrir la porta als talibans desautoritzant el Govern de Kabul– que el seu país no tornaria a acollir grups terroristes gihadistes. Els EUA i l’OTAN han d’assegurar el compliment d’aquest compromís. Altrament, les muntanyes del nord-est tornaran a ser amagatalls inextricables dels terroristes. El Pakistan té una gran responsabilitat en el compliment d’aquest acord, per la seva influència sobre els talibans i la informació de què disposa sobre la seva extensa frontera amb l’Afganistan. Hi haurien de contribuir també, pel seu propi interès, Rússia, preocupada per l’efecte que un nou emirat pugui tenir en les antigues republiques soviètiques de majoria islàmica, i la Xina, que compta amb un creixent protagonisme econòmic i polític a la regió.