Madrid, forat negre fiscal

Ja fa massa que el nacionalisme català es va fer fora voluntàriament de la tradició del catalanisme polític com a impulsor de reformes modernitzadores i contrapès de les polítiques centralistes a Espanya. Aquest paper tan necessari com vacant ha sigut assumit gradualment per la coalició que governa al País Valencià des del 2015, amb un president, Ximo Puig, que ha fet bandera de la denúncia del procés invisible de Madrid sota la presidència d’Isabel Díaz Ayuso i l’espiral d’absorció de recursos i centres de poder des de la capital.

En les últimes setmanes s’ha desencadenat una polèmica a partir de les declaracions del president valencià, en un esmorzar informatiu, en què va tornar a desenvolupar els seus arguments contra la competència deslleial que exerceix la Comunitat de Madrid davant els altres territoris «gràcies als avantatges de la capitalitat, que concentra activitats públiques i privades», combinades amb una política impositiva més laxa que multiplica aquest efecte centrípet fins al punt de poder parlar de «dúmping fiscal». Aquí també va apel·lar a la necessitat de trobar mecanismes d’harmonització fiscal entre les diferents comunitats autònomes que garantissin «compartir amb tots» els recursos acumulats a Madrid i la productivitat «més gran generada pel recolzament públic». Puig va reclamar sense embuts una «contraprestació», sense que acabés d’aclarir –tampoc de descartar– si aquest esforç fiscal s’havia de plasmar en un impost específic que gravés Madrid.

El suport expressat pel ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, va portar la polèmica a una nova dimensió, en què el PP ha desempolsegat tots els arguments del greuge territorial fins a un punt que donaria la raó a Puig en el seu paral·lelisme entre el rumb polític de l’ayusisme i el procés. Després que Escrivá reconegués que «cal continuar explorant» la proposta de Puig perquè «té molt recorregut», les alarmes es van encendre des del Ministeri d’Hisenda. En funció de com s’interpretin les successives declaracions de tots dos, la ministra María Jesús Montero va desautoritzar taxativament Puig i Escrivá al sentenciar que el Govern no donava suport a un impost específic per a les grans fortunes a Madrid, o simplement va matisar un equívoc al plantejar que el debat només parla d’harmonitzar les polítiques fiscals de les diferents comunitats.

El PP sembla convençut que la major part d’Espanya no és sensible als arguments contra la macrocefàlia madrilenya (i que per descomptat, no fan més que reforçar encara més la seva posició a la capital). Un plantejament que inquieta també al si del Govern tot i que des de posicions perifèriques s’esperi el contrari. Però més enllà de càlculs polítics, la denúncia de Puig està fonamentada. I més que justificada la necessitat que un nou model faci contribuir a les rendes més altes en proporció amb la seva riquesa sense que paradisos fiscals interns distorsionin una fiscalitat que ha de ser progressiva i suficient per suportar les polítiques públiques (una cosa que hauria de ser evident quan fins i tot en l’escenari internacional s’està avançant cap a l’harmonització fiscal). Si no a través d’un impost específic per a Madrid, sí per la via d’un model impositiu que inclogui Madrid i que compensi de forma solidària el cada vegada més insostenible efecte de capitalitat. Perquè, com ha apuntat el president valencià, «els regals fiscals sempre els acaba pagant algú», i els atorgats pels successius governs de dretes a Madrid els paguem tots.