La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La Catalunya del ‘no’

L’ampliació de l’aeroport del Prat suscita una oposició que Aena i la Generalitat han de tenir en compte si no volen enfrontar-se a un conflicte de dimensions desconegudes.

3
Es llegeix en minuts
La Catalunya del ‘no’

FOTO de RICARD CUGAT

Els partits polítics catalans favorables a l’ampliació de l’aeroport del Prat sumen més de cent diputats. Gairebé el 80% dels escons del Parlament. No obstant, a la societat les coses són molt diferents. Tot i que no hi ha encara enquestes sobre el preacord subscrit pel Govern d’Espanya i el de la Generalitat, es multipliquen els indicis d’una oposició social que arriba més enllà dels sectors representats per la CUP, En Comu Podem i l’ecologisme tradicional. Els sondejos fets per alguns mitjans entre els seus lectors –entre els quals, EL PERIÓDICO–, les preses de posició contràries dels ajuntaments de Barcelona i el Prat, les discrepàncies que afloren dins dels partits del Govern català, i una agra i variada campanya a les xarxes, preàmbul de la manifestació prevista per al setembre, revelen l’existència d’un front del no més transversal. Caldrà veure el seu abast, però Aena i la Generalitat han de tenir-ho en compte si no volen enfrontar-se a un conflicte de dimensions desconegudes. Per guanyar la batalla de l’opinió pública, hauran d’assegurar l’interès social del projecte d’ampliació i garantir-ne la sostenibilitat ambiental.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquest front suma ideologies i posicions polítiques molt dispars i marcades per la polarització que pateix la societat catalana després de la dècada del procés. Hi ha, en primer lloc, els ecologistes, que subordinen tot projecte a la lluita contra el canvi climàtic. La seva posició, minoritària fins fa poc, guanya adeptes cada dia en vista dels estralls mediambientals que van de les inundacions bíbliques a Alemanya i Bèlgica fins als incendis dantescos que devasten Grècia, Turquia, Califòrnia o Sibèria, passant pel desglaç dels casquets polars. Per ells, no està en joc només el del futur dels aiguamolls de la Ricarda. És una qüestió de model de desenvolupament. Per això els promotors del projecte d’ampliació s’han d’esforçar per explicar que aquest no afavoreix un creixement econòmic basat en tres quarts del mateix –turisme de masses, totxo, ocupació precària, dualitat social i fragilitat davant les crisis–, i per inscriure’l en una alternativa més sostenible.

Els errors comesos en el desplegament de la iniciativa també han contribuït a aixecar suspicàcies. Pot ser que l’acte d’ESADE fos útil per desencallar el projecte, però va contribuir a la suspicàcia segons la qual l’ampliació respon a interessos espuris, contraris al bé comú. Per si no fos prou, el secretisme amb què es va forjar el preacord entre administracions va ser un regal per als seus detractors. ¿A qui se li va ocórrer anunciar-ho per sorpresa, a principis d’agost, i deixant la iniciativa a Junts per Catalunya, mentre Pere Aragonès era a Ginebra? Un altre argument per als qui condemnen el projecte abans fins i tot que se’n coneguin les característiques.  

La distància que hi ha entre aquest 80% de recolzament institucional i els dubtes de l’opinió pública és també el resultat del desgavell polític que regna a Catalunya. En una societat crispada com la catalana, si una proposta la defensen els independentistes, és dolenta per als que no ho són. I viceversa. Si Pedro Sánchez hi està a favor, Quim Torra hi està en contra. Si Elsa Artadi surt per TV-3 defensant-la, mig Catalunya arrufa les celles. Si la proposta d’ampliació la lidera Junts per Catalunya, és l’altra meitat del país qui en desconfia i els seguidors d’ERC es mosquegen.

Notícies relacionades

En aquest context de desconfiances encreuades, ha passat el pitjor: l’afany de protagonisme del vicepresident Puigneró ha aconseguit que la proposta d’ampliació aparegui com un acord entre el PSOE i l’antiga Convergència. La millor manera de suscitar recels sense ordre ni concert. En cas de no canviar la dinàmica on prevalen els falsos debats pintats en blanc i negre, que tant proliferen a Catalunya, el projecte d’ampliació de l’aeroport comptarà amb una oposició tan bigarrada com difícil d’esquivar. No n’hi ha prou amb el 80% dels vots al Parlament. Els defensors del projecte han de malgastar pedagogia en benefici d’una síntesi entre la necessitat de l’ampliació, la seva sostenibilitat i la contribució a una Catalunya millor.