¿Per què Franco va morir al llit?

Tot i que hi hagi qui encara intenta relativitzar la repressió, aquesta va ser un fet brutal, sostingut, sustentat en els fantasmes d’un home acomplexat i venjatiu: un contuberni judeomaçònic ideat pel comunisme internacional. És cert que no sabem amb exactitud els morts que va provocar la guerra perquè el franquisme va amagar fosses, va destruir proves i va falsejar la realitat. Les víctimes estimades van de 380.000 (Gabriel Jackson) a més de 700.000 (Enrique Moradiellos), sumant morts per malalties i fam provocades per la contesa. Coneixem amb més precisió que més de 50.000 persones van ser afusellades després de la guerra (fins i tot poc abans del 20N).

Notícies relacionades

El cotxe amb xòfer

Abjecció

Són xifres implacables, que expliquen moltes coses, tot i que no ho expliquen tot. Franco no només es va consolidar matant sinó construint un singular sistema de domini i control de la societat. Control de la vida quotidiana (amb policies, porters, serenos i delators), de les dones (amb l’Església i l’ignominiós Patronat de Protecció de la Dona), dels joves (amb l’alçat diari de la bandera i el Cara al sol), dels treballadors (amb els sindicats verticals), de les universitats (amb depuracions i l’establiment del SEU), de la cultura i de les llengües, reduïdes a una de sola, que pretenien cristiana i imperial. Això era el franquisme: el domini quotidià de 30 milions d’espanyols. Amb això n’hi hauria prou per explicar la mort del dictador al llit si aquesta s’hagués produït als anys seixanta. No per entendre que la seva dictadura es prolongués fins al 1975. Els seus argumenten que el va salvar la seva capacitat per entendre els canvis al món. Pot ser que fos, simplement, la sort. La Guerra Freda va suposar per a ell una benedicció. L’arribada de Mister Marshall a Madrid a finals dels cinquanta el va col·locar del costat bo de la història i va acabar amb el racionament. L’arribada al Govern de l’Opus Dei va ajudar a embastar un relat de pau i desenvolupament que va prendre en amplis sectors. En les memòries del rei emèrit apareix una altra clau d’aquesta conquesta del consens. De cert consens, el suficient com per subsistir mentre continuava empresonant i matant. Ara sabem que Franco i Joan Carles no només es necessitaven mútuament. Van arribar a apreciar-se, cosa que ja va revelar el dictador a la seva carta pòstuma, tot i que llavors no li vam donar gaire bola perquè l’important era la democràcia.

Que l’home morís al llit té les seves implicacions. Ens obliga a acceptar que la guerra, fins i tot sent fruit d’un aixecament militar contra una república legítima, va partir Espanya per la meitat. Franco va acabar expressant les pors d’una d’aquestes meitats. Afegint a la repressió una guerra cultural (com l’anomenaríem ara) que va contribuir a la seva supervivència. ¿Queden trets d’aquella Espanya negra, que vivia més d’enaltir el passat que d’imaginar el futur? N’hi ha, sens dubte, però els que avui aspiren a arribar al poder per retallar llibertats i drets són una altra cosa. També suposen una amenaça per a les llibertats, però entendre aquesta amenaça requereix altres claus. Més pròpies del trumpisme que del que era l’Espanya de 1936. Franco va morir al llit, però el franquisme va morir als carrers, a les fàbriques i a les aules. El que ve ara no només ha arrelat en antigues dictadures. Té una altra naturalesa. En aquest sentit, recordar Franco serveix per defensar la democràcia de les noves amenaces sempre que no confonguem l’extrema dreta actual amb els que es van alçar a l’Àfrica.