Coneguts i saludats

Una qüestió de principis

La nova ministra de Justícia s’enfronta a un dels reptes més grans d’aquest país: adaptar la legislació i renovar un sistema judicial que té en el bloqueig polític la cuirassa visible d’una armadura interior molt més complexa

2
Es llegeix en minuts
Una qüestió de principis

POOL MONCLOA / BORJA PUIG

La tranquil·litat no és amiga dels governs. El ritme que imposa la immediatesa dictada per les xarxes i la globalitat informativa exposada pels mitjans no concedeixen treva. Aquí tenim la nova ministra de Justícia. Poques hores després d’assumir el càrrec, sense gairebé haver pogut prendre les mesures al despatx oficial, es va veure obligada a comparèixer per acatar discrepant la sentència del Tribunal Constitucional sobre el primer estat d’alarma. El del confinament. Aquell que, llunyà ja al calendari, la nova virulència de la pandèmia el manté amenaçador i impedeix oblidar-lo. I sense oblit no hi ha perdó.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Exactament el que ha practicat Pablo Casado. No perdonar i sortir immediatament a reclamar l’envellit «ja ho deia jo». Criticar la feina a Pedro Sánchez i tornar a demanar la convocatòria d’eleccions sense prendre la iniciativa de presentar una moció de censura com li insisteix Vox per por a un final incert. La formació de Santiago Abascal, per la seva banda, exigeix la seva quota de l’èxit jurídic concedit obviant que va passar de lamentar el retard en la declaració de l’estat d’alarma, ara qüestionat, a recolzar la mesura al Congrés uns dies després i presentar, ja a l’octubre, el recurs de la seva possible inconstitucionalitat. Al mig, aconseguir que Pedro Sánchez li agraís en públic el recolzament parlamentari com a aval als fons europeus de recuperació. Una finta per aïllar i exhibir la soledat del PP i desmuntar una oposició que té la seva llarga ombra en alguns membres dels tribunals més determinants.

Notícies relacionades

Després d’aquesta benvinguda inaudita, María Pilar Llop Cuenca (Madrid, 3 d’agost de 1973) s’enfronta a un dels reptes més grans d’aquest país, i de calat profund: adaptar la legislació i renovar un sistema judicial que té en el bloqueig polític la cuirassa visible d’una armadura interior molt més complexa. L’herència d’unes astutes puntes de coixí que Aznar va deixar molt ben tramades i que permeten als populars mantenir el control d’algunes institucions determinants per a la imprescindible higiene democràtica. Una revisió que obliga avui a dirimir quina opció jurídica és l’adequada per limitar la llibertat individual de la ciutadania. Si aplicar l’estat d’excepció per fer front a una guerra vírica quan va ser pensat per a una confrontació civil o defensar un nivell d’intervencionisme més baix per salvaguardar la salut pública a expenses de deixar-nos a casa.    

Tota una declaració de principis democràtics que la jutge elevada a ministra ha d’encarar per la inacció del Congrés, incapaç durant la pandèmia d’adaptar l’excepcionalitat a norma, com van fer altres països. Qüestió per a la qual haurà de recórrer a la seva llarga experiència. Magistrada, passada per la UE, on va aprendre fins i tot el búlgar, Llop desplega una idea vital barreja del seny català aportat pel pare i aplicat als jutjats de Mataró i Girona i del feminisme destil·lat a les xerrades de les clientes de la perruqueria de la seva mare. Teixidora de tècnica jurídica al Consell General del Poder Judicial, es va convertir en legisladora de l’Assemblea de Madrid i senadora independent a les files socialistes. Va arribar a la presidència de la Cambra alta i va dir: «Estic preparada per a una legislatura aspra». Doncs aquí la té.