Darrere de Vox i Ayuso

Pot ser que pensi que sí, perquè la permanència de Sánchez, a la qual ell apel·la, dependrà que el nou Govern ho faci bé i dependran també d’això les possibilitats de guanyar de nou les eleccions. Però Casado no ho dirà. No només perquè entén la tasca d’oposició com una activitat destructiva, sinó perquè ni tan sols un terratrèmol governamental com el que ha desencadenat Sánchez farà al PP moure’s ni una mica del pla que ha dissenyat, darrere de Vox i d’Isabel Díaz Ayuso, per debilitar l’Executiu. 

Els dirigents populars s’han autoconvençut que la legislatura està esgotada, l’Executiu és dèbil i està dividit, i la seva supervivència depèn dels socis independentistes. Algunes coses són certes. L’última, per exemple. Però mentre Sánchez pensa que la legislatura comença ara, una vegada que està gairebé superada la pandèmia i que arrenca la recuperació econòmica amb l’ajuda dels fons europeus, Casado creu que el Govern ja no té res a fer, ni tan sols amb els milions que arribaran de Brussel·les.

Per això insisteix –i sembla que ho continua fent– a reclamar al president que convoqui eleccions i dimiteixi. Un afany inútil, perquè no hi ha res que mogui cap cap de Govern a avançar els comicis excepte les enquestes a favor i aquest no és el cas en aquests moments. Els sondejos no són favorables a Sánchez, en part perquè el Govern està patint el doble desgast de la concessió dels indults als presos del procés i de la rebolcada del PSOE en les eleccions madrilenyes i en part perquè el PP puja molt, gràcies que absorbeix l’electorat de Ciutadans. Hi ha fins i tot enquestes que diuen que si se celebressin ara les eleccions, els populars, amb la suma de Vox, podrien governar. Però falten encara dos anys, un termini molt llarg en política, i aquestes prediccions podrien canviar d’aquí a uns mesos. En això confia Sánchez, és clar.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La qüestió, no obstant, és per què Casado ha reprès amb tant ímpetu l’estratègia de la crispació, amb atacs al Govern però també a aliats tradicionals de la dreta, com els empresaris i l’Església, per haver donat suport als indults, o boicotejant l’homenatge del Congrés a les víctimes del terrorisme perquè hi participa Bildu, quan en anteriors ocasions també ho va fer i el PP va assistir-hi, o abstenint-se de censurar les polítiques homòfobes d’Orbán o amb incursions en el revisionisme històric de la Guerra Civil, tot més propi de la ultradreta. I és que aquí hi ha la causa d’aquesta radicalització, en la incapacitat del PP de neutralitzar Vox, que continua competint, amb possibilitats d’èxit, per l’hegemonia de la dreta. 

Tampoc ajuda a moderar el to la presidenta madrilenya, que, amb el seu discurs de caires trumpistes, sembla decidida a disputar a Casado el lideratge del PP, mirant de ser ella qui marca l’oposició a Sánchez, com va fer, una vegada més, la setmana passada després de la seva trobada amb el president a la Moncloa. Aquests són els malsons del líder del PP: Vox i Díaz Ayuso. No sembla, no obstant, que estigui intentant desmarcar-se’n amb un projecte polític moderat i diferenciat, com el que va perfilar en la seva intervenció contra la moció de censura que va presentar Santiago Abascal i com el que li reclamen alguns barons territorials, però que ell ha abandonat. Com no els superarà, sens dubte, és per la via de la imitació, que és el que ha emprès.