La figura de l’expresident Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Puigdemont, o símbol fora o res a dins
Si el teu partit recolza la via contrària a la que has predicat, més val que et quedis a Bèlgica, tot i que pot ser que hagis de deixar d’invocar la persecució de la justícia espanyola per no tornar
Reunión consellers de Junts per Catalunya y Carles Puigdemont, en Waterloo /
Una vegada emesa la seva carta on beneïa alhora la coalició subordinada a ERC i els de JxCat que preferien quedar fora del Govern, Carles Puigdemont ja no s’ha molestat a fer filigranes per no semblar el que és en la realitat de la política: el líder d’una secció del seu partit que a Cataluya encapçala Laura Borràs; a Barcelona, Elsa Artadi, i a Madrid, Míriam Nogueras, les tres especialistes en radicalismes verbals i simbòlics, encès furgó de cua del pragmatisme submís del seu partit, enganxat sense remissió a la locomotora neoautonomista i dialogant d’ERC.
Si Puigdemont es veiés amb forces per destrossar JxCat com ha fet amb el PDECat, és probable que tornés a emprendre la tasca de fer-se un altre partit a mida, un partit intransigent que no abdiqués de qualsevol confrontació com han fet Jordi Sànchez i companyia, però ni es planteja denunciar el col·laboracionisme dels seus consellers, els de Sànchez, és clar, i, per no quedar en evidència davant la majoria de JxCat, ni tan sols dona recolzament explícit a les tres veus esmentades. Els partidaris de mantenir-se en el ‘no surrender’ que encara l’invoquen, afirmen la ficció de la influència política determinant de Puigdemont. ‘Wait and see’, que passin els dos anys de rigor, i ja es veurà com des de Waterloo aixeca les masses i ho rebenta tot. Dos anys que, amb la pròrroga per les eleccions de finals del 23, poden ser tres o quatre sota la hipnòtica batuta de Pedro Sánchez. Exili eternitzat i cada vegada més anodí.
Entretots
La figura de Puigdemont no ha fet més que difuminar-se, i així prosseguirà. No té les regnes del poder, no marca la línia del seu propi partit, per no parlar del rumb del país. Tant és així que, si tingués les garanties de tornar, es veuria atrapat en la lògica que ha fet fora el seu predecessor Artur Mas del tauler de la política. Si no encapçales una opció, si el teu partit recolza la via contrària a la que has predicat, si ets incapaç de guanyar les eleccions perquè has renunciat al teu propi missatge, més val que et quedis a Brussel·les, tot i que pot ser que hagis de deixar d’invocar la persecució de la justícia espanyola per no tornar. Tant és així que el que realment enfonsaria, del tot i per sempre, el perfil de Puigdemont com a símbol, seria una amnistia total i completa sobre els fets del 2017 que tan malament van acabar pel seu pèssim lideratge. Si tornés amb impunitat garantida, per exemple, gràcies als tribunals europeus, potser seria la seva gent la que un dia, anticipant-se a un veredicte que s’obrirà pas amb el temps, li passarien comptes i desmantellarien les seves excuses d’haver estat mal aconsellat. Com va emfatitzar De Gaulle, «les consideracions són de molts, la decisió és d’un».
Des d’un punt de vista, doncs, no només polític sinó per no passar a la història com a alguna cosa més que responsable últim d’haver estavellat el procés, li convé, en comptes de tornar, explotar, tot i que sigui a la llum d’un ciri que es torna espelmeta de pastís d’aniversari, la seva condició de símbol d’una ja més que quimèrica resistència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
