Futbol Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pròrroga i penals
Un penal decisiu és com un monòleg de Shakespeare: no tothom està preparat per convertir el drama en una actuació memorable, però quan passa és meravellós
Imatges del penal tirat per Panenka i que va donar la victòria a Txecoslovàquia en la final de l’Eurocopa de futbol de 1976 contra la selecció d’Alemanya Federal. /
Dies de futbol entre seleccions, que conviden a calibrar les passions i decidir si t’agrada el futbol o només el teu equip. Ho dic perquè Espanya va caure en les semifinals, amb un bon joc, mentre assistíem al desconcert del centralisme blanc: ¿com es pot animar una selecció sense ningú del Reial Madrid? En aquest context, demà es juguen les finals de l’Eurocopa i de la Copa Amèrica i, com vivim temps extrems, fins ara un munt de partits han acabat amb pròrroga i penals. Això sí que és portar el futbol a una altra dimensió. En la pròrroga tot va més al límit: n’hi ha que s’enfonsen i n’hi ha que destaquen. Els penals, si fan falta, són un espectacle individual en un joc col·lectiu, allà on l’atzar es creua amb la personalitat del futbolista –llançador o, sobretot, porter– i acaba creant ídols i monstres. Un penal decisiu és com un monòleg de Shakespeare: no tothom està preparat per convertir el drama en una actuació memorable, però quan passa és meravellós.
El gran exemple d’aquesta glòria efímera i alhora eterna va sorgir a la final de l’Eurocopa de 1976, entre l’Alemanya Federal i Txecoslovàquia. Empat a dos, pròrroga, penals, i un jugador txec que ha de xutar el decisiu: Antonin Panenka. I llavors Panenka fa allò: pren impuls com si anés a xutar molt fort, però toca la pilota fluixeta, fluixeta, una mica aixecada pel mig de la porteria, i és gol. És l’antipenal, el penal irònic. Campions d’Europa. De Panenka recordem això i poca cosa més, però és un moment eureka, que defineix la sorpresa i l’essència imprevisible del joc.
S’entén, doncs, que fa deu anys, quan uns apassionats van decidir escriure i publicar una revista de futbol, li posessin Panenka. Una excentricitat perfectament normal. Des d’aleshores, cada mes ens ensenyen que les metàfores del futbol també expliquen la vida, que sota les estrelles hi ha una classe mitjana de la pilota, i que la seva dimensió social, cultural i política sovint sobrepassa l’esport. Amb ells hem après a llegir (i a veure) el futbol d’una altra forma, a estimar-lo a través de la imaginació. Llarga vida als ‘panenkas’ del món.
