Pedro Sánchez i el gir emocional

Pensava en això a l’evocar com Pedro Sánchez ha aconseguit transformar el que podríem anomenar ‘el clima’ de les relacions amb Catalunya. És tan cert, que recordar avui que el PSOE va ser fonamental en l’aprovació del 155 a alguns els pot semblar antipàtic, fins i tot molest.

Sigui com sigui, la realitat és que el Govern de socialistes i Podem està tractant el mal anomenat ‘problema català’ d’una forma diametralment oposada al PP de Mariano Rajoy. Sintetitzant –i simplificant–, des del minut u el PP va optar per no negociar res amb el Govern, en aquell moment liderat per Artur Mas. No negociar és la millor manera de no haver de fer concessions. Recordem, per exemple, que Rajoy va rebutjar de ple la demanda de Mas d’un finançament menys lesiu per a Catalunya.

Quan l’assumpte no era ja el finançament sinó l’autodeterminació, el «dret a decidir», el PP va optar per transferir el problema a la llei i les porres. Com se sap, aquesta decisió va desembocar en la violència policial de l’1-O, en la ‘guerra bruta’ contra l’independentisme, en la desmesurada sentència del Tribunal Suprem i, entre moltes altres coses, en la indigna venjança econòmica que exerceix aquest fals tribunal anomenat Tribunal de Comptes. Tot això –juntament amb una repressió que no cessa i que afecta molts centenars de persones– ha enfangat terriblement el terreny de joc.

El PP va prendre una altra gran decisió estratègica davant l’avenç independentista, a la qual continua aferrat tenaçment. El seu missatge consistiria en una estrepitosa barreja d’amenaces, por i mentides. Anteriorment al referèndum, el PP (també Ciutadans, és clar) els va repetir als catalans que, si se n’anaven d’Espanya, no només s’arruïnarien fins a la misèria, perdrien el passaport espanyol i europeu –fals– o vagarien eternament per l’espai sideral, sinó que a més Espanya convertiria la seva vida en un infern, fent que, per exemple, mai tornessin a formar part de la UE.

En el discurs de l’amenaça i la por s’amaga la convicció que Catalunya ‘és d’Espanya’, i no que Catalunya ‘és Espanya’ (el PP processa el problema independentista a través de la metàfora de l’amputació). En aquest mateix sentit, es dona la paradoxa que els que més semblen detestar Catalunya són alhora els qui amb més virulència combaten perquè es quedi a Espanya.

Sánchez ha teixit una narrativa totalment oposada a la del PP. Així, en el paper de policia bo, ha anat desenvolupant un discurs que, en comptes d’intentar atemorir els catalans, els diu i els repeteix frases amables i carinyoses –fent servir una fraseologia que alguns han definit com de ‘coach’ o de terapeuta familiar–, abunda en la reconciliació, el retrobament, l’empatia, el perdó i la concòrdia. L’exemple paradigmàtic es va donar el passat dia 21, en el solemne discurs de Sánchez sobre els indults al Liceu, el colofó del qual va ser: «Catalans i catalanes. Us estimem».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sánchez comprèn que l’agressivitat feridora del PP enforteix l’independentisme, que és fonamentalment una reacció a la desconsideració, al menyspreu i a l’animadversió amb què les elits de l’Estat han estat tractant i tracten Catalunya. Al seu torn, sap que el que millor pot funcionar amb els catalans –que són animals sentimentals–, és transmetre’ls el contrari: «Us estimem».

Aparellat a això està el retorn a la política. Aquest és el sentit del rescat de la polsosa taula de diàleg entre governs. De moment, com dèiem, Sánchez ha aconseguit variar el clima, el registre emocional, tant en la societat catalana com entre els partits independentistes. El que realment importa de la iniciativa presa per Sánchez –els motius del qual són segurament diversos i alguns més encomiables que d’altres–, és si es conforma amb el que ja ha aconseguit, si n’hi ha prou amb l’aquietament, o si realment vol anar més enllà malgrat les dificultats. Si està disposat a donar la batalla amb una proposta valenta per a Catalunya.