Els oficis
Un matrimoni de conveniència
La falta d’oportunitats i els sous migrats han estabornit les vocacions dels joves: sobresurt agafar una feina per necessitat
El meu perruquer, que té 27 anys i els braços plens de tatuatges, em dona conversa mentre em talla els cabells. Es tracta de matar el silenci i ens surten els temes més banals. ¿T’agrada aquesta feina?, li pregunto. Em respon des del mirall amb una ganyota que sembla d’indiferència, ni sí ni no, però em diu que es guanya prou bé la vida. Té un pis llogat i viu sol, li agrada la fotografia. Fa fotos a les seves amigues per penjar-les a Instagram, així com d’estilisme i tal. Elles li diuen que ho fa molt bé i de vegades pensa que podria dedicar-s’hi professionalment. Callem un instant i llavors em diu que també ha pensat a fer-se dissenyador de videojocs. Ja sap que és superdiferent, però li agraden molt i té bones idees. Hauria de fer un curset i ja està.
Aquest titubeig despreocupat em fa pensar en una notícia de fa dues setmanes. S’havien celebrat les PAP –les proves d’aptitud personal per als joves que volen estudiar per mestres d’educació infantil o primària– i pràcticament la meitat dels aspirants no les va superar. Els organitzadors l’atribueixen, en part, al confinament de la Covid-19, que ha aïllat els estudiants, i al fet que s’hagi rebaixat el nivell d’exigència per aprovar els estudis als instituts. Però només en part. El que els preocupa és la tendència creixent dels últims anys, que mostra problemes en aspectes com ara la comunicació, el raonament crític o la lògica, tot i que també admeten que és difícil avaluar trets emocionals sense una entrevista personal.
Entretots
Potser només és un símptoma i s’ha d'agafar amb prevenció, però al darrere de la dificultat per superar les proves hi ha la crisi de les vocacions. És possible que la inclinació natural a fer alguna cosa, un ofici escollit, hagi perdut força en la nostra societat. La vocació –de mestre, de pastisser, d’advocada, d’infermera, de guarda forestal– sovint estan lligades a la biografia familiar i l’experiència personal, però no n’hi ha prou. Podem dir que la vocació neix d’una voluntat de servei o, com Aristòtil, podem dir que surt en què conflueixen el talent personal i les necessitats del món.
Notícies relacionadesSense talent, la vocació només porta frustració, però el nostre present pateix d’altre mal. La falta d’oportunitats i els sous migrats han estabornit les vocacions dels joves, i més aviat sobresurten els matrimonis de conveniència: agafo aquesta feina per necessitat i amb el temps ja m’agradarà (no sempre passa). Estar ben preparat per fer-la esdevé secundari, fins i tot per als empresaris, que accepten el risc de contractar mà d’obra no preparada perquè se'n poden desfer sense gaires costos.
No s’ha de descartar, tampoc, que una de les causes sigui la inèrcia amb què tot funciona –és un dir–. Començant per l’administració pública espanyola, des dels seus més alts estaments: fa dècades que ens han acostumat a un nivell de lentitud, deixadesa i arbitrarietat que són el contrari de l’esperit vocacional i el talent. Davant d'aquesta falsa normalitat, potser l’únic antídot es l’escepticisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
