Coneguts i saludats

Sol davant el perill

Com a líder de l’oposició, Pablo Casado Blanco va buscar el cos a cos amb el president del Govern atiant les natges de tercers. En concret, empresaris i bisbes

2
Es llegeix en minuts
Sol davant el perill

EUROPA PRESS / POOL / E. PARRA

Poques vegades el Liceu obre el Gran Teatre al migdia. Excepte per a visites guiades i comptades representacions infantils, aquesta no és hora de grans actuacions. La de dilluns va ser, per tant, una excepció. Sense constar al programa de la temporada es va incloure a última hora un recital titulat «Retrobament: un projecte de futur per a tot Espanya». La veu única de Pedro Sánchez interpretaria una partitura controvertida i arriscada, l’ària principal de la qual es coneix popularment com a «Indults». Era la part més esperada. Els aplaudiments del públic no van evitar alguna interrupció en senyal de protesta i una interpel·lació final, que el protagonista va reconduir convidant qui la va fer a conversar a soles, lluny de focus i platea.

I així va ser com Guiomar Amell, als seus 83 anys, va actualitzar el seu propi passat d’activista, va reviure altres accions de notable repercussió històrica durant el franquisme i es va donar de baixa d’Unió Democràtica, advertint: «Aquesta batalla ve de lluny. Ara no podem defallir». Es va passar a Demòcrates, va seguir en actiu, és degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i com a tal va ser convidada a l’acte, que va aprofitar per reclamar un referèndum a Pedro Sánchez. La resposta del protagonista, segons ella, va ser que aquestes consultes divideixen la societat. I l’última convocatòria catalana demostra alguna cosa d’això. Tristament. 

En la rivalitat artística entre grans figures, els reptes de cada una d’elles s’encadenen amb la mateixa intensitat que el seu públic ho exigeix. Per això, l’endemà i en una sala del Congrés dels Diputats, la més destacada de les veus dissonants va entonar un només desafiador, de text emfàtic i carregat de profunditat.

Com a líder de l’oposició, Pablo Casado Blanco (Palència, 1 de febrer del 1981) va buscar el cos a cos amb el president del Govern atiant les natges de tercers. I com empresaris i bisbes havien coincidit a donar la benvinguda als indults als polítics independentistes condemnats, si la mesura servia per millorar l’economia i recuperar l’esperança respectivament, va retreure a uns ser un «lobby a la recerca de fons europeus» mentre els advertia que «cap intriga cortesana aconseguirà apartar-nos del camí». Als altres, que prefereix «perdre vots abans que perdre l’ànima», vinculada a la «continuïtat històrica d’Espanya». Tampoc es va escapar el públic del recital del contrari, malgrat ser transversal, considerant-lo «una platea subvencionada» que havia acudit a escoltar «una òpera bufa amb llibret escrit a Lledoners i una fila 0 a Waterloo, que ja ha començat a trepitjar». 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

És obvi que ni la lletra ni la música d’aquesta segona partitura tenien la majoria del votant català com a objectiu. Com aquest territori el PP ja el dona per perdut, fixa el seu objectiu en la resta. Amb Madrid com a referent de llibertat resumit en una canya de cervesa, segons els seus contraris. Amb tals frases, Casado procurava que els seus seguidors s’oblidessin de recents decepcions a causa de la corrupció o dels 139 indults promoguts per José Mª Aznar, entre els quals va beneficiar 15 condemnats de Terra Lliure.  

«A alguns homes els dona per parlar de llei i ordre en comptes de fer una cosa bàsica en què donar-li suport», diu Gary Cooper a «Sol davant el perill». No consta que es projecti a Génova 13. Sala pròxima al tancament.

Temes:

Pablo Casado