Ben aviat, campions, ja ho veuran

Era com la final del Mundial. D’acord, d’acord, no, o no tant. Com la final de l’Eurocopa. ¿Tampoc?, bé, ¡carai!, era la final de l’Eurocopa. No, no, xaval, tampoc, era, simplement, el tercer partit de la fase (gairebé) prèvia de classificació per a vuitens de final de l’Eurocopa i era, no ho oblidi, estimat lector, aficionat, igual poc de ‘la Roja’, el partit decisiu del grup més fàcil del campionat.

I, no obstant, els salts de Luis Enrique, que, per fi va destapar el cava, van ser de final de Copa del Món. D’acooord, de final d’Eurocopa. D’acooord, de salvació i evitar el descens, que no l’acomiadament perquè ‘Lucho’, com Zinedine Zidane, només deixarà de ser seleccionador quan vulgui ell.

Aquesta és, segons el meu parer, que potser prefereixo tenir la raó que endur-me una alegria (per això que LE li té mania als mitjans de comunicació), l’autèntica realitat del que va ocórrer ahir a la tarda a La Cartuja, l’estadi sevillà, en el qual la gespa va haver de ser tallada a 6 mil·límetres en lloc de 10 i que per això no vam guanyar contra Suècia ni Polònia.

El grup més fàcil

Però hi ha una realitat superior que molts es neguen a veure i que no és motiu per intuir que ens pot passar qualsevol cosa, ara, que és quan comença l’autèntica Eurocopa, fins ara ha sigut només l’escalfament i ha sigut tan fred que ahir vam convertir en celebració el que hauria d’haver estat un simple tràmit. Suècia és la selecció núm. 18 del rànquing FIFA (0-0), Polònia és la núm. 21 (1-1) i Eslovàquia (¿els dic l’alineació?) és la núm. 36 i, és clar, sí, vam guanyar.

¿Volen més dades per valorar, realment, no aquesta fase de riure sinó l’autèntic valor de classificar-se sent la selecció núm. 6 del rànquing FIFA? Doncs que sàpiguen que es classifiquen 16 de 24 seleccions, és a dir, que és el doble de difícil ser eliminat que aconseguir passar als quarts de final. Així que mesurem l’eufòria (ja, ¿que la seva no és gran?, d’acord, d’acord, el crec) perquè, insisteixo, és ara quan comença l’Eurocopa de veritat.

La immensitat de Busquets

Això per no recordar que es va fallar un altre penal i un munt d’ocasions. I l’acudit, que ja va començar amb la nova alineació d’Espanya, donant la raó a tots els que el critiquem (per fi un lateral dret de veritat, per fi un centre del camp creador i expert –¡quina reclamació de Busi i Koke demanant penal!– i un atac amb els millors golejadors), va arribar fins a tal extrem que Espanya va haver d’avançar-se al marcador amb un autogol del porter del Newcastle United, Martin Dúbravka, que, per cert (potser no ho diuen les cròniques), també va regalar el segon amb una sortida de cadet.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Repeteixo, si Luis Rubiales, el capitost de la Federació Espanyola, li està donant voltes a renovar Luis Enrique (això va explicar, ¿oi?, el mateix Lucho), faria bé en esperar-se uns dies perquè pot ser, sí, que s’ho mereixi (no crec que existeixi entre els entrenadors espanyols, joves i veterans, grans empentes i travetes per aconseguir el càrrec), però, de moment, l’únic que ha fet ha sigut classificar-se, com 16 de 24, empatant dos partits i guanyant l’últim, amb els dos primers gols regalats pel rival.

PD: Els quatre culers van estar de luxe. Prodigiós Busquets, sortit de la Covid i que va aconseguir ser l’MVP del partit, a més de capità i metrònem del joc d’Espanya; més que preciós Pedri, que (ho sento don Andrés) cada vegada s’assembla més a Iniesta; Alba, que va fer el seu golet i el ‘rookie’ Eric García, que no ho va tenir fàcil, perquè substituïa el central de moda de la Lliga, Pau Torres. De luxe els quatre (per zero del Reial Madrid).