Rueda, campió del món per ‘culpa’ de l’àvia Joaquina

Quan Àlex Crivillé, el primer espanyol que va guanyar el títol mundial de 500cc/MotoGP, anava a les carreres, el seu últim petó era per a la Isabel, la seva mare. "Va, mare, me’n vaig a córrer, ens veiem dilluns". "Àlex, sisplau, no corris", li deia la senyora de la casa. "Mare, si no puc córrer millor que no hi vagi, ¿no?", remugava l’Àlex mentre enfilava la sortida de casa de la seva mare.

Quan Marc Márquez va ensenyar l’Honda RC213V a l’avi Ramon, el seu primer fan, per qui sentia una passió desmesurada, ja que l’havia criat a ell i a l’Àlex mentre la Roser i el Julià treballaven tot el dia, li va dir, sense tocar la moto: "¡Quina burra, Marc! ¿No serà massa per a tu?" ¿Massa? ¡Sis títols mundials de MotoGP va guanyar amb ella!

Quan José Antonio Rueda Ruiz, que el 29 d’octubre complirà 20 anys, en tenia 3 (sé que els sona la història –o similar–), va anar a visitar l’àvia Joaquina, a la pedania de Jerez de La Barca, i es va trobar amb la sorpresa que li havia comprat una moto de piles; vaja, de bateria.

Tots els mons estan plens de guillats, però el de les motos bat tots els rècords. Quan l’R, com anomenen molts al nou campió de Moto3, per la inicial dels seus dos cognoms (Rueda i Ruiz) i perquè és rapidíssim, va complir els 6 anys, la Joaquina li va regalar una minimoto de veritat, de gasolina. I, és clar, l’Almudena i al Gustavo, els pares, no van tenir més remei que inscriure’l al kàrting KR24, a Cadis.

I, normal, ¿no?, allà va començar tot. Va començar tot perquè van començar a aparèixer, en la vida meteòrica de Rueda, un munt de guillats que el van ajudar, com Alberto Puig, team manager de l’equip Honda, que va donar feina com a xòfer d’un dels seus camions al Gustavo; com Iván Ventura, propietari de l’Escola Monlau, que va acollir i protegir Rueda de la mà del grossot Jaime Serrano (un altre boig de les carreres), i, és clar, el finlandès Aki Ajo, amo de l’equip Ajo Motorsport, potser el creador i criador de més campions del món, que ha portat portat el nen de Los Chapatales fins al cim del món.

El que va començar amb una entremaliadura i sorpresa de l’àvia Joaquina, amb una moto de bateria, s’ha convertit en el primer campió del món de motociclisme que té Andalusia, malgrat que el circuit de Jerez acaba de complir 40 anys. "Ningú pot estar més orgullós que jo del que he guanyat, però el títol val molt més perquè significa un premi per a tot Andalusia", assenyala Rueda. "Jo soc de Los Chapatales, una pedania on tan sols hi ha camp i més camp, cabres i tractors. Dubto que molts sevillans sàpiguen on està situada".

El cert és que Rueda és un portent i seguirà sent-ho. Després de guanyar el títol de Moto3, quatre grans premis abans del final, una pallissa, vaja, com Marc Márquez, R farà el salt, amb Ajo, és clar, a Moto2. Per a Rueda, guanyar no és nou, perquè és el primer pilot capaç de guanyar, en un mateix any (2022), els dos campionats de les categories promocionals del Mundial, el JuniorGP i la Red Bull Rookie Cup. ¡Quasi res, el nen!

Rueda té quatre germans i és una de les persones més silencioses del món. Tímid, reservat, familiar. "És un autèntic osset de peluix, un noi meravellós que s’ho mereix tot. Bé, tots aquests joves es mereixen la millor de les sorts, però el José Antonio és una delícia i treballa més que ningú, això sí", indica Serrano. "Normalment es té la idea, certa en la majoria dels campions, que per imposar-te en aquest dur esport cal ser un autèntic killer. Doncs bé, a José Antonio l’adoren tots els seus col·legues de graella de tan bona persona que és, i sí, diumenge, els primers que li van organitzar una festa van ser els seus rivals de Moto3".

R porta el dorsal 99 perquè, a més d’admirar Marc Márquez i Dani (Pedrosa), de petit es tornava boig veient les carreres de Jorge Lorenzo. "Sobretot sentia admiració per la seva velocitat en meitat de la corba", recorda el nou campió, que, en les seves estones lliures, juga a pàdel amb els seus amics del poble i comparteix oci amb els seus quatre germans. "Malgrat ser tan jove, José Antonio és molt professional, molt metòdic, tremendament treballador i, sobretot, un noi que fa equip. I això, en un esport d’equip, tot i que la gent pensi que aquest és un esport individual, és mig triomf", comenta l’Ajo. "Fa goig treballar amb ell, sobretot perquè és una esponja i assimila tot el que li expliques i li demanes que faci a la pista. Sé que sona a tòpic, però si algú es mereixia aquest títol era el José Antonio. Nou victòries i 13 podis no són fàcils d’aconseguir", assenyala Jordi Gallardo, tècnic del jovenet andalús.

Notícies relacionades

De la Fuente: «Dani Olmo s’ha retirat de l’entrenament i li estan fent proves»

Pau Cubarsí: "M’agrada estar tranquil, no sortir a tot arreu, ser jo mateix"

"Si José Antonio ha pogut complir el seu somni ha sigut perquè moltíssima gent ens ha ajudat, ens ha deixat diners, ens ha fiat, ha confiat en nosaltres i nosaltres ens hem atrevit a seguir endavant, tot i que costi molts diners", va admetre el Gustavo al diari El Español. "Els professors no entenien que el nen havia de faltar tota la setmana al col·le perquè no sabien que un GP dura tota la setmana, no només el diumenge de carreres; però a ell li encantava portar la bandera d’Andalusia a tot arreu".

Va ser l’àvia qui va tenir la culpa d’aquesta passió, la mateixa que ara presumeix per La Barca i per Los Chapatales, quan s’acosta a veure la seva família, que té un net que és campió del món.