Club d’Educació i Criança de EL PERIÓDICO

‘El meu primer luisvi’

Els membres de la generació EGB també vam plorar amb els nostres primers Levi’s etiqueta vermella. Eren cars, però no costaven un sou. A més, en el nostre cas no hi havia càmeres pel mig, no érem experts a posar. Les nostres fotos de rodet sempre sortien malament

5
Es llegeix en minuts
‘El meu primer luisvi’

La manicura acabada de fer. La melena perfecta. La pell torrada. La veu alegre. Les metxes lluminoses. Les dents immaculades. Les arracades de perles. El collaret d’or. L’alegria naïf. El seu Louis Vuittton. Si no has vist el vídeo de què et parlo, et recomano que perdis dos minuts de la teva vida i el busquis a les xarxes socials. Escriu ‘Mi primer luisvi’, agafa una bossa de crispetes i disfruta. La primera vegada et quedaràs en xoc i pensaràs que som davant de la generació de mares més imbècils de la història. La segona vegada riuràs. La tercera, fins i tot agafaràs carinyo a la Nuria i la María. La mare és la Nuria, però sembla tan jove que podria ser la germana de la seva filla. 

En resum: La Nuria encén la càmera i es grava al cotxe. Igual que en una pel·lícula de suspens, va narrant com a la seva filla li ha anat molt bé a «la sele». Es refereix a la selectivitat, ara coneguda per EBAU. És tan bona nena, tan adorable, maca i riallera que li ha fet un regal molt especial. L’aniran a recollir ben aviat a Barcelona. Li ha enviat una foto misteriosa al seu mòbil i li demana que no la miri fins que ella l’hi digui. La mare, per fi, li entrega el telèfon a la filla i abans li diu que no s’aparti de la càmera, que és important recollir aquest moment fraternal. L’adolescent obre el WhatsApp, mira la foto, veu el regal i s’emociona. Plora. No pot dir res. Es posa les mans a la boca. Tremola. ¿Serà una operació d’estètica? ¿Un cavall pura sang? ¿Un gosset? ¿Un apartament on independitzar-se? No, és un bolso. No un qualsevol. Un Louis Vuitton, la Bíblia del que es considera ser elegant en termes ‘pijos’. És a dir, car. Uns 1.000 euros. O 2.000. O els que et vulguis gastar. 

No t’espantis. El bolso Birkin, d’Hermès, té llista d’espera per ser comprat. I això que pot costar-te uns 6.000 euros. Però és que és ideal, amb el seu cantell brunyit i els seus repunts de guarnicioner. Fins i tot té un compartiment per a biberons.

La mare i l’adolescent de ‘Mi primer luisvi’ són dues ‘pijes’ de manual que podrien brillar en el repartiment de ‘El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo’ (Enrique López Lavigne i Juan Cavestany, 2004). Un pot concloure que pertànyer a una classe social alta implica ser un cretí i viure en una altra galàxia. Però no és cert. La teva forma de ser no te la dona el teu compte corrent, sinó el que tinguis al cervell i al cor. 

Es pot ser un obrer de la construcció i ser un neci. Es pot viure en un xalet amb parcel·la, piscina, gimnàs i empleada de la llar interna i ser una persona meravellosa. Aquesta frase la dedico, amb tot el meu amor, a una amiga molt especial, una de les millors persones que conec. Una persona assenyada, llesta i excel·lent. I té un luisvi. O alguns.

Els membres de la generació EGB també ens vam emocionar fins a les llàgrimes la primera vegada que ens van regalar uns Levi’s etiqueta vermella. Per fi podíem deixar de portar aquests texans tan lletjos de marca ignota. Els nostres primers Levi’s Chispas. La diferència és que no ens gravàvem. No érem experts a posar. Les nostres fotos (de rodet) sempre sortien malament.

Si en plena pandèmia, encara arrossegant una descomunal crisi sanitària, social i econòmica, la teva alegria més gran és tenir ‘un luisvi’, felicitats. Això significa que la teva família disfruta de salut. Per no parlar del vostre compte bancari. Però ¿fa falta viure en un Gran Hermano continu? ¿Fa falta mostrar a les xarxes socials les converses que mantens amb la teva filla? ¿S’ha d’assabentar tothom de quin és el teu fons d’armari? Si tens una cosa i no l’ensenyes als teus milers de seguidors no existeix. 

Hi ha mames que viuen dues vides: la real i la de les xarxes. Hi ha mames que es graven el dia a dia, minut a minut. Les hem vist parir, plorar, patir, riure i jugar. A elles i als seus fills. Esmorzen davant de la càmera. Se’n van al col·le davant de la càmera. Fan els llits davant de la càmera. Disfruten de les seves vacances davant de la càmera. Compren una casa nova davant de la càmera. Ho anomenen llibertat. I tenen raó. Però ¿com actuen quan el mòbil no està gravant? ¿Com són aquests nens a l’escola, fora de la càmera? ¿Pensen que són al rodatge d’una pel·lícula? ¿Parlen com si fossin actors i actrius? ¿Són immensament feliços sempre, com quan la mama els grava amb el mòbil?

‘El meu primer luisvi’ té una segona part. La mare, a la cuina de casa seva, confessa que el vídeo ha fet furor a les xarxes per bé i per mal i han decidit sortejar el bolso. Que generoses. Que altruistes. Quines enormes persones. Sembla el guió de ‘Plácido’, mítica pel·lícula del cine espanyol en què Rafael Azcona i Luis Garcia Berlanga van treure els colors a la falsa caritat cristiana. Assegui un pobre a la seva taula.

Notícies relacionades

Si pertanys a la generació de mares QueNoLiFaltiResAlMeuNen, et sobren els diners i li vols comprar a la teva filla un Hermès o un Louis Vuitton, compra-li. Però estalvia’ns les obretes de teatre a les xarxes socials. Tot i que, és clar, si un té fills guapos és per ensenyar-los, ¿oi? Mai es mostren les misèries, ni la vida real. És molt millor la fantasia. Quanta raó té Íñigo Errejón (Més País) a l’assegurar que la vida no és un ‘story’ d’Instagram. És, simplement, la vida. I hi ha dies bons, regulars, dolents i molt dolents. No tot són focs artificials, felicitat extrema, diversió sense fi i posats perfectes davant les càmeres del nostre mòbil. Per més que sota del braç tinguis un ‘luisvi’.

Club d’Educació i Criança