El mètode Malcolm

Complexa, provocadora, controvertida i enlluernadora. Aquests són els adjectius que em passen pel cap quan llegeixo un nou text de Janet Malcolm. L’escriptora ha mort aquesta setmana als 86 anys d’un càncer de pulmó i deixa una gran quantitat d’articles i llibres que la van convertir en una de les periodistes més respectades i llegides als Estats Units. També de les més criticades, fins al punt que alguns detractors inventaven conspiracions per atacar la seva manera de fer periodisme.

Repasso els lloms dels seus llibres a la meva lleixa i amb cada títol em torna l’experiència de la lectura: l’entusiasme del descobriment, que volia dir endinsar-te en una selva d’informació on ella et feia de guia i anava desbrossant el camí. El plaer, també, de veure com feia interessant alguna cosa que d’entrada m’era desconegut o fins i tot indiferent. Janet Malcolm es contradeia físicament: la seva figura prima i tímida, gairebé ingènua, amagava una determinació de ferro quan entrevistava i escrivia. Sabia avançar amb paciència; la seva prosa transmetia aquella claredat que apareix en la investigació, no només a través de les paraules, sinó dels ambients, els gestos i l’actitud de l’interlocutor; veies com treballava les intuïcions per aconseguir arribar a la revelació. Aquest moment, el centre d’un text, l’element de sorpresa o de reivindicació, el retret crític, era una altra de les coses que feia especial Janet Malcolm: no es limitava a tòpics o llocs comuns, sinó que, hiperconscient del dilema moral que implica ser periodista –escriure sempre és donar una versió–, solia aplicar-lo amb rigor i sense fer equilibris de compassió. Va haver d’afrontar més d’un judici per difamació o mala praxi: els va perdre i els va guanyar.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Llegir Janet Malcolm és un espectacle. Hi ha l’estil, precís i preciós en l’anàlisi i en la descripció detallada –un estil de torracollons– i després hi ha totes les reflexions que ha anat deixant aquí i allà, al llarg dels anys, sobre l’exercici pervers de la biografia, les debilitats del punt de vista autobiogràfic, la complicada química entre un periodista i el seu subjecte.

¿Per on començar? No importa. Un llibre seu et portarà a l’altre. ‘En los archivos de Freud’ és com una divertida comèdia de situació entre psicoanalistes que volen controlar el llegat de Freud. A ‘Dos vidas’, recorria el periple de dues jueves americanes i famoses –Gertrude Stein i Alice B. Toklas– a la França ocupada pel nazisme. La seva biografia de Sylvia Plath, ‘La mujer en silencio’, va ser discutida perquè considerava, contra tot pronòstic, la creu que havia de portar Ted Hughes, com a vidu i hereu de l’obra de Plath. A ‘El periodista y el asesino’ analitzava els dilemes ètics que ha d’afrontar el periodista quan vol fer bé la seva feina. A ‘Cuarenta y un intentos fallidos’ es divertia observant molt de prop, amb certa impertinència, una sèrie d’artistes i escriptors. Potser perquè convertia el lector en un observador, un ‘voyeur’, la seva agressivitat es feia estimar.