Esquemes mentals
L’Eurocopa no fa falta ni veure-la. N’hi ha prou amb saber que s’està jugant
L’Eurocopa no fa falta ni veure-la. N’hi ha prou amb saber que s’està jugant. N’hi ha prou amb recordar que continua allà de fons, aliena a les nostres preocupacions, per ser una miqueta feliç guanyi qui guanyi.
Em passa menys, però encara, de tant en tant, em passa i em sorprenc. Vaig amb cotxe cap a algun lloc i inconscientment em desvio fins a arribar primer a casa dels meus pares, fins a la que va ser de petit casa meva, i des d’allà ja emprenc després el camí cap a la meva veritable destinació. És com si només des de casa dels meus pares pogués veure el mapa complet, com si allà trobés la brúixola del joc, com si llavors de sobte estigués tot clar de nou. Suposo que no és més que un mecanisme mental de seguretat, com l’entrenador que tendeix a tornar sempre a allò que li va funcionar, o com el davanter que tria executar, en el penal decisiu d’una tanda, el seu clàssic xut de tota la vida. El natural, el de confiança.
L’Eurocopa és un d’aquests fenòmens que conviden a tornar al niu tou, als esquemes mentals de la certesa. No és el Mundial, no ens flipem, ni els Jocs Olímpics tampoc, ni tan sols és el Grand Prix de l’estiu; però no està malament l’Eurocopa, no ens queixem per un mes de partits de l’Eurocopa. A l’escoltar la paraula, i per aquest reflex mental de què estic parlant, el meu cap gira automàticament a Anglaterra-96, a la primera que de debò recordo. Cada una de les que venen després les comparo amb allò, i per descomptat surten perdent. No em refereixo al tema futbolístic, perquè de vegades això és el de menys. Ja se sap que de petit et passen coses de nens i d’adult et passen coses de merda. Crec que els éssers humans només podem viure de manera febril una sèrie limitada d’esdeveniments. Quan arribes al límit, t’hi acabes acostumant i mig avorrint. La millor Eurocopa, com el millor gairebé tot, sol ser la del descobriment.
Notícies relacionadesNingú troba un videojoc més addictiu que aquell de 8 bits que el va atrapar en la infància, per molt que diguin les dades, la tecnologia i tot el mesurable i el tangible. Ningú pot sostenir la intensitat amb què creuem l’adolescència –i quant a la Selecció, EUA-94, Anglaterra-96 i França-98 va ser la meva seqüència– al llarg de molt temps. Seria insà, no es pot, i tampoc em lamento. A canvi la vida ens deixa tornar a això de manera fugaç, com si fos un experiment. A una cosa així convida l’Eurocopa; una excusa per ser el que intueixo que en el fons som, per ser el que no deixaríem mai de ser si ens ho permetessin: el somni lliure, la joventut infinita, l’al·lèrgia a les responsabilitats i l’apologia de la nostàlgia.
Un diumenge amb partits qualssevol de l’Eurocopa és el més pròxim a la felicitat. Un alleujament vital sense cap lligam, perquè no fa falta ni veure’ls, perquè els vicis no són com abans; només es necessita saber que són allà jugant-se, com sempre i com llavors, passi el que passi. Un diumenge així és una parada a casa dels teus pares, abans d’anar a qualsevol altra banda. Tornar a on vas ser feliç. Sentir una brisa elèctrica i guaridora, una tensió suau que et frega la cara. Trepitjar els teus vells carrers.
