Literatura
L’exotisme del nord
Els països escandinaus ens són més propers per raons geogràfiques i culturals, però en el fons són tan exòtics –«estranys i estrangers», segons el diccionari–, com l’Àfrica negra o la Polinèsia
Hi ha un exotisme que ve del sud i un altre del nord, tot i que en realitat només ens sembla exòtic el sud. Els països escandinaus ens són més propers per raons geogràfiques i culturals, però en el fons són tan exòtics –«estranys i estrangers», segons el diccionari–, com l’Àfrica negra o la Polinèsia, per posar dos exemples. Tot i això, l’atracció pels nòrdics existeix, i la prova n'és l’aparició recent de diverses traduccions. Potser és casualitat, o potser és que el confinament ens ha acostat a un món emocionalment més fred i individualista, segons el tòpic. Vet aquí, doncs, que ara podem llegir clàssics com ‘Ehrengard’, d’Isak Dinesen (Viena), ‘Misterios’, de Knut Hamsun (Nórdica), ‘El llibre de l’estiu’, de Tove Jansson (Angle); les memòries de Tove Ditlevsen a ‘Trilogia de Copenhaguen’ (L'Altra, Seix-Barral en castellà), i veus actuals com les d’Ann Cathrine Bomann amb ‘Agathe’ (Anagrama) i ‘Nusos’, de Gunnhild Øyehaug (Nits Blanques).
Per combatre tòpics no se m’acut un contrast més gran que els mons de Jansson i Ditlevsen. ‘El llibre de l’estiu’ és un text lluminós dels anys 70, que descriu la relació entre una àvia mig feréstega i lliure, i la seva neta Sophia, de sis anys. El lligam amb el paisatge d’una illa al golf de Finlàndia, les visites al mar, les tempestes sobtades o els records de la mare morta fixen una relació intensa i imaginativa, un aprenentatge de la vida matisat per les pors, però feliç, al capdavall.
Als records convulsos de ‘Trilogia de Copenhaguen’, publicats a la mateixa època, el que s’imposa des de la primera frase –«al matí hi havia esperança»– és la veu d’una nena que creix a l’ombra d’una mare intensa, en una ciutat esquerpa, i la posterior obertura al món que s’acompanya de la consciència de classe, el risc de les emocions, la seducció de la literatura, la cruesa i la crueltat i, a mesura que es fa gran, el consol traïdor de les addiccions. Ditlevsen es va suïcidar abans de fer els 60 anys, i és inevitable sentir la seva veu propera i despullada, amb grans moments d’un lirisme brut, com un inventari d’il·lusions i fracassos que la porten a aquell final.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
