Indults
Els indis d’Oriol Junqueras
Per als catalans, el futur és una presó amb una sola porta, que és la independència. Qualsevol camí que no condueixi a ella és una volta circular que ens torna a col·locar en l’ahir
BARCELONA 21/05/2021 Política. Pleno de investidura de Pere Aragones como nuevo president de la Generalitat En la foto Oriol Junqueras llega al Parlament Foto Ferran Nadeu /
Sona el despertador, obro els ulls i agafo el diari. Un galió s’aproxima i tot això ja ho he vist. Oriol Junqueras perora des de l’‘Ara’ i La Sexta. Les seves paraules, com ceres toves, dibuixen un futur color de passat. És el to sermonejador de sempre, amb la liqüefacció adjectival que no va faltar ni en les seves arengues més enceses, quan se li va quedar enganxada al cos la disfressa d’evangelitzador. Retòrica pastoral en un text que fa olor de còpia i pega i que et cenyeix un alçacolls al coll per poc que el llegeixis. Està escrit amb mans obertes per pregar, és a dir, per exigir. I on sempre, la línia vermella. Recalca Junqueras el seu objectiu immutable amb una novetat: avui és accedir al regne del cel republicà pel venir dels indults estatals. Però al final, referèndum pactat o sense pactar, autodeterminació.
Ignacio Varela, a qui sempre cal prendre's seriosament, parla en una columna d’un segon procés junquerià que es caracteritzarà per la dilatació del temps. Sobre el temps i els seus fenòmens podem escriure un tractat aquí, a aquest costat de l’Ebre, tancats com estem sempre en la presó del futur. Perquè, si per a la resta del món el futur és la novetat, l’inesperat, el mudable, per als catalans, en canvi, el futur és una presó amb una sola porta, que és la independència. Qualsevol camí que no condueixi a ella és una volta circular que ens torna a col·locar en l’ahir. Mentre no arribi la independència a Catalunya, no hi haurà altra cosa que retorn, tornar a intentar-ho.
Greu problema. L’article 92 de la Constitució tampoc ha canviat i és una porta que dona a un mur, com les del castell del programa ‘Humor Amarillo’, on els xinesos eren japonesos. Diu així: «Les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans. El referèndum serà convocat pel Rei, mitjançant proposta del President del Govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats». Remarquin-se «tots els ciutadans», remarqui’s «prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats» i intenti raonar Bill Murray, de nou en el dia de la marmota, en quin passat estem, si en el de 2014 o en el de 2017. Tot i que tenir el PP recollint firmes ens dona una mica més de distància, ¿potser hem tornat quinze anys enrere?
En fi. He llegit glosses al text de Junqueras desbordants d’optimisme. Suposen que l’abat admet els seus errors i abandona la unilateralitat. És una conclusió una mica estranya que em fa pensar que l’epidèmia de la Covid potser ens ha arrabassat la memòria o la capacitat de llegir. Perquè, en la pura literalitat de la carta, Junqueras no lamenta haver-se saltat la llei, que titlla d’injusta i castradora, sinó que demana disculpes per haver fallat, per haver-se precipitat. Tot i que accepta que gran part de la societat catalana no està d’acord amb la ruptura, el que exposa no és l’acceptació de la realitat, sinó la voluntat d’evangelitzar-nos. Vol transformar en independentistes els qui no ho són, com els capellans que a Amèrica volien convertir els indis en cristians. Vol sotmetre els infidels i té dret a fer-ho. Els sentiments dels catalans són un instrument i Junqueras necessita més ànimes per a la seva croada.
Viurem, per tant, una època d’evangelització tova, beneïda pel Govern central, que necessita tenir ocupats en alguna cosa als independentistes d’Esquerra perquè dels seus escons al Congrés depèn la seva supervivència. Junqueras s’ha dignat a acceptar els indults com qui agraeix un gat d’escaiola horrorós regalat per una veïna boja i ha ofert a canvi una mica més de temps al Govern central que el Govern d’ERC destinarà a la conversió dels pagans. Utilitzarà el que tingui a mà, l’escola, el carrer, les exposicions, les manifestacions, la propaganda, els mitjans, sense acceptar mai una idea tan dura com la llei: que moltes persones que habitem aquí només votaríem ser independents del govern independentista, de la seva propaganda, de la seva obcecació.
La marmota Oriol va sortir del cau i va veure la seva pròpia ombra projectada, anunciant dos anys de manipulació, turra i propaganda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
