Un altre desaire del Marroc

L’operació Pas de l’Estret és un complex dispositiu logístic que fins a l’estiu del 2019 va permetre cada estiu a uns tres milions de marroquins residents a Europa passar les vacances a la seva terra d’origen després de creuar la Península i embarcar-se en ferris amb sortida a ciutats andaluses –com Algesires, Tarifa, Màlaga i Almeria– i arribada a diferents ports del Marroc o les ciutats de Ceuta i Melilla. L’any passat l’operació es va suspendre per raons sanitàries; aquest any, el Govern de Rabat ha decidit unilateralment cancel·lar-la en nom del control de la pandèmia, com si l’alternativa d’embarcar a Sète (França) o Gènova (Itàlia) comportés menys riscos. És cert que al llarg de l’evolució de la pandèmia, el Marroc ha mantingut una línia de prudència –confirmada en les estrictes condicions amb què sí que ha reobert els seus aeroports– que li ha donat bons resultats. Però també que a França i Itàlia la incidència de la malaltia és igual o molt semblant a la que es dona a Espanya, i d’això és fàcil deduir que les raons són molt diferents de les estrictament sanitàries.

Més sembla que el rei del Marroc i el seu Govern han arribat a la conclusió que complicar les vacances dels seus súbdits amb domicili a Europa val la pena si tal cosa serveix per tensar la corda amb Espanya. Les autoritats marroquines han convertit una altra vegada en involuntàries forces de xoc a ciutadans, utilitzats per encoratjar un clima hostil entre les dues vores de l’Estret, com si així guanyessin avantatge en el seu objectiu d’aconseguir que el Govern espanyol deixi de defensar per al Sàhara Occidental un desenllaç conforme amb el disposat per l’ONU.

Aquest comportament té poc a veure amb la diplomàcia entre veïns que es respecten. S’assembla més a una forma sui generis d’estratègia de la tensió d’un règim de perfil autocràtic que utilitza els seus connacionals sense importar-li els perjudicis que els causa. En aquest cas, deixar-los sense vacances, o fer-los-les més cares o complicades al màxim en la creença, potser, que així sumarà complicitats als seus designis.  

Si en els prolegòmens de la crisi en curs –arribada a Espanya del líder sahrauí Brahim Ghali– es va poder retreure al Govern poca diligència per tenir el del Marroc informat, avui no es pot menys que entendre com un desaire el procediment seguit per Rabat per cancel·lar l’operació Pas de l’Estret. Per la repercussió que té i per la manera de fer-ho, mitjançant un comunicat sense consulta prèvia amb Espanya, i l’hora triada per anunciar la mesura, les 22.30 de la nit de diumenge. Tot això fora de les convencions més arrelades de la diplomàcia amistosa.

Les autoritats marroquins creuen que la renovada cooperació amb els Estats Units els permet o autoritza a multiplicar els desaires i a recórrer a la població tantes vegades com sigui necessari per empitjorar les coses amb Espanya. Es tracta d’una escalada irresponsable que deteriora les relacions del Marroc amb la Unió Europea, interfereix en la vida quotidiana de diversos milions de persones desitjoses de visitar els familiars i fa més difícil trobar la sortida del laberint a cada dia que passa. Són massa les raons que aconsellen restablir la concòrdia en termes polítics, de seguretat i de relacions humanes com per impedir que se surtin amb la seva, al Marroc i a Espanya, els partidaris de com pitjor, millor.