Netanyahu i l’enèsim miratge d’Oslo

És pura condició humana, i més en aquests temps líquids, personalitzar en persones assumptes molt complexos. Sempre ha passat amb els grans dirigents, als quals s’atribueix gairebé en persona els encerts i els errors, l’excels i el miserable, les meravelles i l’horror. Així, Roosevelt i Churchill van guanyar la Segona Guerra Mundial, Gorbatxov va fer caure el mur de Berlín, Joan Carles I i Adolfo Suárez van ser els artífexs de la transició i Marine Le Pen és en si mateixa l’amenaça ultra a França.

La reducció de conjuntures econòmiques, socials, polítiques, ideològiques i bèl·liques a una persona ajuda a entendre però, alhora, implica un risc: que s’escampi la impressió que la sortida d’un dirigent implica de forma immediata un canvi radical, la desaparició no només del que va fer, sinó de per què ho va fer. Donald Trump, sense anar més lluny.

Falcons i coloms

Si finalment Benjamin Netanyahu abandona el poder (remarco el finalment) moltes de les anàlisis diran que s’obre una oportunitat a un gir diplomàtic a la zona. Segons el parer de certa mirada cap a Israel, Netanyahu, el falcó per antonomàsia, representa una de les peces extremes del tauler. La seva marxa, i més si el relleva un «centrista moderat» com Yair Lapid, és una oportunitat per a la pau.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

És una impressió errònia per molts motius. Per exemple, que la lògica d’Israel i del conflicte amb els palestins no es mou en termes de falcons i coloms o d’esquerra i dreta. O que Lapid, el nou aspirant a colom, també pica. O que aquest Govern de coalició és inestable i variat fins i tot per als estàndards de la política israeliana.

A més, la història mostra l’error de personificar les moltes coses que van malament en Israel i els territoris en ‘Bibi’. Un dels molts miratges d’Oslo va ser l’esperança que la seva marxa el 1999, després de tres anys de primer ministre oposat a les negociacions, suposava salvar un obstacle per a la pau. Després d’ell van venir Camp David, Taba, Ariel Sharon, la Seguna Intifada i la victòria de Hamàs a Gaza. Netanyahu no va acabar amb Oslo, de la mateixa forma que ara tampoc és el responsable únic de les polítiques d’Israel. Si finalment se’n va, com el 1999 no es pot preveure la continuació del que passa des de fa temps: l’aprofundiment de l’ocupació. Una altra cosa, més que un miratge, seria pensament màgic.