Marroc i Catalunya

Espanya, i Europa, continuen recolzant la resolució de l’ONU, de fa 45 anys, d’un referèndum al Sàhara, difícil de realitzar i fins i tot d’acordar el cens electoral, però han de tenir en compte la posició del Marroc. I la ministra d’Exteriors espanyola va actuar amb manifesta incompetència a l’autoritzar per «raons humanitàries» l’hospitalització a Logronyo –a petició d’Algèria– d’un dirigent del Front Polisario. I encara més a l’ocultar-lo i no tenir en compte que el líder del Polisario té una greu causa oberta a l’Audiència Nacional. 

El Marroc diu que en la crisi catalana no va escollir la neutralitat, sinó que es va posar del costat de la integritat territorial d’un país veí i recorda que el 2017 va rebutjar la visita d’«un gran líder del separatisme català» (Puigdemont). I afirma que va prohibir –a instàncies d’Espanya– tot contacte entre el consolat marroquí i el separatisme català. Insisteix que no s’ha sentit correspost i que la crisi entre els dos països no és pel control de la immigració a les fronteres. 

Pedro Sánchez ha replicat que no es poden aixecar les barreres a la immigració per un problema de política exterior. Cert, i allò de Ceuta no afavoreix en res la imatge del Marroc, però Europa sap que Mohamed VI, i Erdogan, tenen en la immigració una potent arma de pressió perquè ha externalitzat en aquests països el control dels fluxos migratoris.

Ha quedat clar que el conflicte català perjudica Espanya. Fa poc va ser el ministre d’exteriors rus el que va utilitzar les condemnes a presos catalans per defensar-se davant Josep Borrell, el comissari europeu d’exteriors, de l’acusació de violar els drets humans en el cas Navalny. Ara és el Marroc.

Ni Rússia ni el Marroc tenen raó, però el conflicte català no només danya la governabilitat interna sinó que perjudica la imatge exterior d’Espanya. I està clar, gairebé quatre anys després dels fets del 2017, que la via judicial no ha resolt el problema ja que el nou president de la Generalitat, democràticament elegit, ha declarat que el seu objectiu és «culminar la independència». Difícil, perquè el mateix CEO de la Generalitat constata que el 48,7% dels catalans (contra el 44,9%) no desitja la independència. Però un conflicte polític ni se soluciona ni s’enterra amb sentències judicials.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per això que Pedro Sánchez estudiï un indult parcial als condemnats és interessant. I costa entendre que el líder de l’oposició, Pablo Casado –que en una entrevista al ‘Financial Times’ diu voler ni més ni menys que un govern d’unió nacional– s’oposi radicalment i no dubti a afegir-se a manifestacions contràries al carrer.  

No ens fem il·lusions. La solució del conflicte català ni és fàcil ni pot ser ràpida, però el rebuig frontal dels indults de la dreta política que ha governat –i que aspira a tornar a fer-ho– enverina encara més les coses. Mentrestant, Rússia, Marroc...