La llengua de la República

L’últim exemple l’acaba de donar el Consell Constitucional, que ha esmenat una llei sobre protecció i promoció de les llengües regionals, coneguda com ‘llei Molac’ (el diputat bretó Paul Molac en va ser l’impulsor). L’Assemblea Nacional, després de múltiples intents fallits des del naixement de la V República el 1958, havia aprovat el 8 d’abril per àmplia majoria (247 vots a favor, 76 en contra i 19 abstencions) un text que obria la porta a la immersió en les llengües regionals: basc, occità, bretó i català.

El Consell Constitucional, en una resolució del 21 de maig, accepta que les llengües regionals siguin curriculars, però rebutja l’«ensenyament immersiu d’una llengua regional» que suposi el seu ús «com a llengua principal d’ensenyament i com a llengua de comunicació» dins del centre escolar. La sentència no només estipula que la «llengua vehicular» ha de continuar sent el francès, sinó que estableix que als registres civils no es podran utilitzar altres signes que els de la llengua francesa (cas, per exemple, de la titlla ‘ñ’ bretona). «¡Increïble! El Consell Constitucional censura l’ensenyament per immersió i l’ús dels signes diacrítics en llengües regionals», va exclamar en un tuit Paul Molac.

El diputat, que havia sigut elegit per La República en Marxa (LREM), el partit del president Macron, reclama una reforma de la Constitució per modificar-ne l’article 2, precisament el que esgrimeix el Consell Constitucional: «La llengua de la República és el francès». La majoria governamental va aprovar la llei, però després 61 diputats van presentar el recurs encoratjats a l’ombra pel ministre d’educació, Jean-Michel Blanquer. Segons ‘Le Monde’, va confessar en privat que no volia «viure a França el fenomen català».

Més enllà del doble llenguatge –el primer ministre va descartar recórrer la llei–, és un fet que la Constitució del 1958 consagra el francès com «la llengua de la República», com ha recordat ara el Consell Constitucional. No és la primera vegada que la Constitució de la V República barra el pas a disposicions que advocaven per més diversitat. Aquest va ser el cas, per exemple, de l’anomenat Estatut Joxe per a Còrsega, impulsat el 1991 pel llavors ministre de l’Interior, el socialista Pierre Joxe, home de confiança del president Mitterrand.

L’article 1 d’aquell text disposava que «la República francesa garanteix a la comunitat històrica i cultural viva que constitueix el poble cors, component del poble francès, els drets a la preservació de la seva identitat cultural i a la defensa dels seus interessos econòmics i socials específics». També llavors el Constitucional va censurar l’article argumentant que era «contrari a la Constitució, la qual només reconeix el poble francès, compost de tots els ciutadans francesos sense distinció d’origen, de raça o de religió».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Des d’aquesta òptica, el preàmbul de la Constitució del 1958 s’inicia amb l’expressió el «poble francès» en contrast amb el preàmbul de la Constitució espanyola del 1978, que proclama la voluntat de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions». També l’article 2 de la Constitució francesa estableix que «la llengua de la República és el francès», en contrast amb l’article 3 de la Constitució espanyola, que defineix el castellà com «la llengua espanyola oficial», però reconeix que «les altres llengües espanyoles seran també oficials» en les seves respectives comunitats autònomes.

En resum, com acaba de demostrar aquesta nova sentència del Consell Constitucional, en matèria de diversitat lingüística i de pluralitat territorial la Monarquia parlamentària espanyola està més avançada que la República francesa.