Un indult imprescindible

Dit això, també s’ha de reconèixer que aquests poders s’equivoquen i, de vegades, s’equivoquen moltíssim. El legislatiu no té objeccions per corregir-se: promulga una llei que corregeix l’anterior i problema solucionat. El mateix li passa al Govern, que pot decidir una cosa i l’endemà la contrària amb la llibertat d’acció política que el caracteritza, tot i que no sense restriccions que ara seria complex detallar. Però el poder judicial no té aquests avantatges per l’existència d’una de les seves característiques essencials: l’anomenada «cosa jutjada». Significa que les sentències són inamovible una vegada s’han esgotat els recursos que existeixin contra elles. Els jutges no poden modificar la seva sentència un cop l’han dictat. I tampoc poden canviar les sentències d’altres jutges. La cosa jutjada és, per tant, una prohibició de reiteració de judicis que té l’objectiu de donar estabilitat a la tasca judicial.

¿Per què hi ha aquesta dificultat per corregir errors? Perquè volen que els conflictes s’acabin. Amb la decisió que sigui, però que s’acabin. Per això existeixen els recursos, per donar l’oportunitat que la justícia es corregeixi gràcies a les successives revisions de les decisions que en fan diversos jutges superiors. Però, una vegada esgotats aquests recursos, la sentència és ferma. Només és possible anul·lar-la en el futur si es presenten circumstàncies excepcionalíssimes que habitualment no solen passar. Entre elles, que la sentència hagués sigut propiciada per un delicte que manipulés l’opinió dels jutges.

Al marge d’això, en ocasions extremes es produeixen variables que imposen que existeixi un remei excepcional com l’indult per acabar definitivament amb una condemna. És, sens dubte, el cas dels polítics independentistes. La sentència que els va condemnar no ha pogut ser realment revisada perquè la va dictar el tribunal més alt de l’Estat: el Tribunal Suprem. I quan s’ha produït una revisió parcial pel Tribunal Constitucional, ja hi ha hagut dos dels seus magistrats que han afirmat amb gran respecte, però molt clarament, que la sentència els sembla errònia. D’altra banda, jutges d’altres països –Alemanya i Bèlgica–, confrontats amb els mateixos fets que el Tribunal Suprem, no hi han apreciat la suposada gravetat que va determinar la condemna per sedició; què dir d’aquella onírica «rebel·lió»... El cert és que, quan els fets han sigut considerats acuradament per juristes sense sospita de tenir cap implicació emocional en els fets –com els estrangers–, no han vist ni sedicions, ni rebel·lions, ni «cop d’Estat postmodern» ni res que s’hi assembli, sinó simples desobediències amb alguns desordres públics i poca cosa més. Desacataments d’autoritats inacceptables, absurds, vergonyosos i fins i tot potencialment perillosos en una democràcia, però que n’hi va haver prou per corregir-los amb la cita d’un article de la Constitució: el 155. La situació no devia ser tan greu si amb això n’hi va haver prou per controlar-la. Fins i tot el Tribunal Suprem ho va dir en la seva sentència, encara sense treure les conseqüències d’aquesta afirmació.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per tant, la condemna no va servir per a res, només per empantanegar la política espanyola. Les institucions penitenciàries, autèntiques expertes en el seguiment dels presos, han avalat reiteradament posar-los en llibertat. És més, ja els hem vist en llibertat i no s’arriba a entendre quin risc o desgràcia es pretén evitar tenint-los a la presó. Que no s’han penedit i que paguin pel que van fer, diuen jutges i fiscals. ¿És possible penedir-se d’un delicte que potser no s’ha comès? El perdó exigeix penediment en algunes religions. ¿Ha de ser així en un Estat aconfessional? ¿Què dirien aquests jutges i fiscals si el Vaticà intercedís d’alguna manera en favor de l’indult?

Que es dicti l’indult i que ho avali solemnement el Rei amb la seva firma, deixant enrere les ferides d’aquell discurs de 2017. No fem més sang i sortim d’una vegada d’aquesta maleïda situació.