Acord entre ERC i Junts
Govern de gestió
Els postconvergents reiteraran insignificants focs d’artifici des d’Exteriors i el Parlament, però Aragonès té les mans lliures per pactar amb el PSOE, condició prèvia per a la reconciliació dels independentistes amb la societat
Per molt que certes esquerres se sentin enganyades pels republicans, es posin de dol i clamin al cel, tothom hauria d’admetre que ERC ha guanyat, i de llarg, el pols a JxCat. Aragonès té més del que volia el primer dia: ser president efectiu, sense cap tipus de tutela, i a sobre disposa d’un ampli marge de maniobra, fins i tot per canviar d’aliats, si convé, a mitja legislatura. Gràcies al conat d’abraçada vista i no vista dels republicans als comuns, els postconvergents de JxCat s’han imposat als radicals. Ells tenen les conselleries que volien i més de dos-cents alts càrrecs. El far de Waterloo es troba molt disminuït de llum, de veu i fins i tot de vot.
A canvi de quedar-se a bord de la nau per gestionar la meitat de les conselleries i tot el pressupost, JxCat abandona el timó i se supedita a l’estratègia republicana de claudicar i treure el màxim profit d’unes circumstàncies adverses que ells mateixos, ara amb la inestimable col·laboració de JxCat, contribueixen a fer impossibles de canviar. Madrid hauria de celebrar la rendició. El punt de la declaració que trasllada la direcció del ja fantasmagòric procés a una taula amb els tres partits, Òmnium i l’ANC –sense el Consell, és clar– és una contundent demostració del monumental engany als radicals, que, enardits, es van apuntar als seguidors que brandien la bandera de la declaració d’independència, la que ara jeu enterrada sota la làpida del neoautonomisme. Junts reiterarà insignificants focs d’artifici des d’Exteriors i el Parlament, però Aragonès té les mans lliures per pactar amb el PSOE.
Tot això només és una condició prèvia per a la reconciliació dels independentistes amb la societat. L’única via, l’única, per fer-se perdonar, primer, i potser guanyar-se-la, després, és la gestió. A diferència del somiatruites del seu antecessor, el president Aragonès és un tecnòcrata d’alt nivell. Per molt que jugui a Puigdemont, Artadi també ho és. No els queda més remei que gestionar bé, si pot ser.
