Pirueta al caire del precipici

Més enllà de les estratègies, d’ideologies i del repartiment del pastís, hi ha un element que explica per què les negociacions a Catalunya han transitat per senders tan calamitosos: com de malament s’han conduït. Començant amb la tonteria d’ERC de prioritzar la CUP i seguint amb el ridícul de JxCat de retractar-se de la promesa-amenaça d’investir Pere Aragonès fins i tot sense pacte de govern. Travessant-ho tot, el factor humà. Els equips negociadors van ser incapaços de sobreposar-se a la mútua animadversió, van ser incompetents per a, pel bé del país i d’ells mateixos, posar la raó i el sentit comú per sobre de les pulsions tòxiques. Determinades joguines no haurien de caure en mans de segons quines criatures.

Tampoc el PSC de Salvador Illa ha estat a l’altura. Insistir matí, tarda i nit que ell hauria de ser president no és més que demagògia i un intent de confondre els ciutadans. El socialista, a més, va rebutjar tendir la mà i oferir els seus escons a ERC, cosa que hauria suposat, més enllà de les seves possibilitats d’èxit, un acte de generositat i un gest contra la divisió a la política catalana, divisió que diu que odia.

Quan la situació havia arrossegat ERC i Junts al caire del precipici, Pere Aragonès i Jordi Sànchez finalment es van arremangar: van agafar el toro per les banyes i es van embarcar en un últim i agònic cara a cara. I, en la més pura tradició procesista, va arribar la increïble pirueta final. ‘Fumata bianca’. El conill va acabar sortint del barret de copa. Després de tres mesos i amb fòrceps, sí, però va sortir.

Per aconseguir-ho, és ben cert, ERC ha hagut de rectificar una última vegada –després d’assegurar que no volia JxCat al Govern– i JxCat ha rebaixat les seves exigències. La indignació expressada per l’independentisme civil davant el llarg i trist espectacle i sondejos com el publicat diumenge per EL PERIÓDICO, que augurava una caiguda de Junts, hi poden haver ajudat.

Mentrestant, les diferències més grans entre Esquerra i JxCat continuen obertes almenys en dos àmbits, sense oblidar la discussió en curs pel repartiment de les conselleries i els diners del pressupost. Junts continua flirtejant amb el «com pitjor millor», i aparentment li importa un rave una eventual caiguda del Govern d’esquerres de Pedro Sánchez. ERC, per la seva banda, no dissimula el seu distanciament i fins i tot animadversió per la figura de Carles Puigdemont, que considera culpable de bona part dels seus mals. Veurem com i amb quanta dificultat acaba encaixant tot això.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Més enllà del relat, que cadascun alimenta i de què és alhora presoner, a hores d’ara de la pel·lícula tots són perfectament conscients d’almenys un parell de coses importants. Els que més, Aragonès i Sànchez, dos individus poc inclinats a les fantasies a què una part de l’independentisme és addicte. La primera, que poca cosa es pot esperar de la negociació amb Madrid sobre el problema polític i democràtic català. Per descomptat, Pedro Sánchez ni acceptarà un referèndum d’autodeterminació ni promulgarà una llei per amnistiar tothom. La segona, que, per molt que es forcin les paraules, per molt que s’estiri el xiclet de l’èpica i s’agiti el ‘no surrender’, envestir contra l’Estat té avui en dia zero possibilitats d’èxit. No existeixen les condicions, i la relació de forces és la que és. Per no esmentar que l’Estat espanyol està disposat a qualsevol cosa, fins i tot, per descomptat, a saltar-se la sacrosanta Constitució i les lleis per aturar l’independentisme.

El nou Govern de Catalunya té grans reptes per davant, que haurien de ser gairebé obsessions. El primer, demostrar que poden governar units, i això significa, en aquestes circumstàncies, amb la màxima cohesió i coherència. Sent capaços, d’una vegada, d’enterrar el rancor ben profund. El segon, governar bé i per a tothom. Els partits independentistes ja no tenen marge. No pot fallar. Han d’estroncar els danys provocats no només per la legislatura passada, sinó també pel culebró negociador dolent que ara sembla que s’acaba. Només així podran recuperar la confiança de la gent i, amb la confiança, el prestigi. Sense això, qualsevol esforç per promoure l’autodeterminació i la independència serà en va, acabarà convertint-se en un gest estèril, si no grotesc.