Acord per formar Govern

Puigdemont s’emporta el gat a l’aigua

A canvi de la presidència, Pere Aragonès ha cedit a la pretensió de Junts de disposar de quotes d’influència que els d’Esquerra havien rebutjat fins ara

2
Es llegeix en minuts
Puigdemont s’emporta el gat a l’aigua

Cada partit ha obtingut el que buscava: Esquerra Republicana ostentarà la presidència de la Generalitat i Junts per Catalunya tindrà el poder. Pot semblar una simplificació que deixa malparada ERC, però l’essencial de l’acord de govern subscrit pels dos partits condueix a la mateixa conclusió: a canvi de la presidència, Pere Aragonès ha cedit a la pretensió de Junts de disposar de quotes d’influència que els d’Esquerra havien rebutjat fins ara. La confirmació d’Elsa Artadi al capdavant d’una poderosa vicepresidència d’Economia i Hisenda que gestionarà els fons europeus per a la reconstrucció constitueix una victòria en tota regla per al seu mentor, Carles Puigdemont. Enrere ha quedat la idea d’una comissió adscrita a la Presidència i l’acceptació que la gestió dels fons hagi de ser consensuada entre tots els departaments sembla més una concessió destinada a salvar la cara que un autèntic mecanisme de control.

Notícies relacionades

Com a hereus de Convergència i coneixedors dels ressorts del poder, els seguidors de Puigdemont mai s’han plantejat seriosament quedar-se fora del Govern. La intenció de recolzar un Govern d’Esquerra des de fora o les insinuacions de provocar noves eleccions han sigut estratagemes destinats a debilitar el contrincant i obligar-lo a baixar del cotxe abans de caure pel precipici. Mai ha existit el precipici perquè Junts necessita el clientelisme com l’aigua de maig per quallar una organització que té més de moviment que de partit. L’acord presentat per un Pere Aragonès més aviat encongit i un pletòric Jordi Sánchez l’hi permet. A la presència d’Artadi al capdavant d’aquesta megaconselleria s’afegeixen altres departaments amb importants partides pressupostàries o que resulten estratègics per a l’independentisme. Si hi afegim que la presidència del Parlament està en mans d’un pes pesant del partit com Laura Borràs i que Junts, la CUP i l’ANC seran majoria en l’anomenat espai de gestió estratègica de l’independentisme (davant ERC i Omnium), els consensos d’avui poden passar a ser les tuteles de demà quan ho decideixi Puigdemont des de Waterloo.  

És impossible entendre les concessions d’Aragonès sense conèixer la transcendència que té per a Esquerra tornar a ocupar la presidència de la Generalitat. És un somni que els seus militants han cultivat durant dècades, a l’ombra de Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla. Quan Aragonès ocupi el despatx de Lluís Companys, els més veterans s’oblidaran per uns dies d’aquest mal acord i pensaran en el president, els quatre diputats i els 42 alcaldes afusellats. La història no passa debades, una cosa que els dirigents més joves, com Jéssica Albiach, obliden sovint. Puigdemont, que alguna cosa sap d’història, li va dir a Sánchez que seguís al volant tot i que se li aparegués el precipici, perquè estava segur que Aragonès seria el primer a saltar. Així és com s’ha emportat el gat a l’aigua.