Catalunya no es mereix això

Aquelles dues èpoques, la del ‘pujolisme’ que va sostenir el PP d’Aznar a canvi de les competències de trànsit i l’aniquilació política de Vidal-Quadras i la de la comissió parlamentària als Pujol, són ara fonamentals per explicar la suma de ridículs que estem suportant des del passat 14 de febrer.

Negociar és la suma dels ingredients voler, cedir, concedir i obtenir. ¿Per què és impossible aquesta equació per a Junts?

Les negociacions a Catalunya sempre s’han fet de portes enfora amb un interlocutor fix que ha sigut Madrid i el corresponent joc d’aparences, cessions i guanys. Aquest ‘modus operandi’ mai ha posat en perill el poder interior ni el repartiment del mateix. L’hegemonia convergent repartia joc fora i es repartia el poder dins. La fórmula era perfecta, per a ells, és clar. En l’etapa posterior al 2010 es va sumar el revulsiu independentista, una estelada gegant capaç de cobrir finançaments il·legals i fratricidis polítics. Junts és la legítima hereva d’aquella dreta catalana, ho és en els seus fonaments tot i que hagin modernitzat la decoració d’interiors.

Ara han de fer un exercici ignot: compartir el poder de l’interior i plantar cara al poder exterior amb el que abans alternaven. No ho han fet mai, ni en saben, ni volen. 

En la caricaturesca comissió parlamentària, la matriarca Ferrusola va afirmar: «Catalunya no es mereix això», donant per fet que Catalunya i els Pujol eren una unitat única i indivisible. Ara Junts passa pel mateix tràngol: l’única Catalunya vàlida és la que ells personifiquen.

Notícies relacionades

Gest poc coherent

Plorar de pena

L’únic que no entenc és l’interès d’ERC i la CUP a perpetuar aquest poder, l’estelada definitivament minva la visió.

Catalunya no es mereix això.