Sense Govern
Per fi ha esclatat la guerra
Aquestes últimes setmanes els uns i els altres ens estan dient que pretenen viure bé i ja està, aspiració molt lloable
No es pot dir que l’art de la rima hagi evolucionat gaire, almenys a Catalunya. D’aquell «‘Fulano, cabrón, trabaja de peón’» que fa anys posava banda sonora a tota manifestació que es preués, al «Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó» amb què els de JuntsxPoesia o com es digui, saluden els seus companys llacistes d’ERC, sembla que líricament hem retrocedit. Un cabró té molta més entitat que un traïdor, no compararem. Ser traïdor avui a Catalunya no té cap mèrit, que aixequi el dit aquell a qui no l’hagin acusat mai de ser-ho, és una medalla amb menys prestigi que la Creu de Sant Jordi, que es reparteix a grapats. «Cabró», en canvi, és una altra cosa, un està entre reixes com Junqueras i sent crits de «traïdor» i no en fa ni cas, però si l’anomenen «cabró» la cosa canvia, que en el fons són tots molt espanyols i això de portar banyes dol.
ERC hauria de contraatacar i desplaçar un destacament a la Casa de la Republiqueta, per cridar a les seves portes «Vivales, traïdor, queda’t a Waterloo», observi’s que, noblesa obliga, es conformarien també amb el «traïdor», sense fer referència a possibles infidelitats de la santa. Que hi hagi guerra entre ERC i JuntsxBanyes o com s’anomeni, no significa que s’hagin de perdre les formes en la baralla. De temps n’hi haurà més endavant per a insults més greus, que no sembla que la cosa s’apaivagui, al contrari, hem de veure’ls estirant-se els cabells i esgarrapant-se com dones al mercat, si bé per aconseguir l’última direcció general en lloc de l’últim llobarro.
Aquestes baralles en públic sense ocultar l’animadversió que senten els uns i els altres, per més que a alguns els puguin semblar obscenes, són d’agrair. Ja era hora que els líders llacistes mostressin sense dissimulació que aquí no es tracta de ‘republiquetes’ ni de dèficits fiscals ni de presos i exiliats ni d’històries. Aquí es tracta de càrrecs, o sigui, de diners. Els uns i els altres ens estan dient aquestes últimes setmanes que pretenen viure bé i ja està, aspiració molt lloable que estic segur que els votants sabran recompensar en eleccions venidores.
No pocs catalans descobreixen ara emocionats que els seus líders no eren uns ximples, sinó gent com vostè i jo, que no pretenien més que col·locar-se per no haver de treballar. Si hagués sabut que penjar un llaç groc al balcó significa simplement recolzar pobres paios que volen viure com un rei, m’hauria faltat temps per teixir-ne amb les meves pròpies mans un de ganxet. És més, si la sinceritat que estan demostrant aquests mesos barallant-se pel poder sense embuts són capaços de traslladar-la als seus programes electorals, poden comptar amb el meu vot, fins i tot acceptaré formar part d’alguna candidatura. Si m’haguessin explicat d’entrada que no aspiraven més que a aconseguir el poder per així distribuir càrrecs i sous entre els seus, els hauria votat abans. Soc així, què hi farem, m’estovo en vista dels necessitats.
Quan un és conscient de quina és la utilitat real del seu vot, que aquest no anirà a cap altre lloc que no sigui a omplir les butxaques d’ERC i de JuntsxCaritat o com s’anomeni, viu les eleccions com qui dona almoina al pobre del barri.
Notícies relacionades-Aquí va el meu vot, però no se’l gastin en vi.
I comprin-se un diccionari de rimes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
