Coneguts i saludats

Pablo Iglesias s’acomiada de vostès

Es llegeix en minuts
Pablo Iglesias s’acomiada de vostès

La nova política ha arribat per jubilar la vella. L’ímpetu de la seva joventut volia desplaçar el cansament de la tradició i el seu aire fresc, l’ambient contaminat. Ha durat sis anys. Els que han transcorregut des de l’ascens fins a la caiguda dels seus referents, personalitzats en els líders de les formacions llavors emergents a Espanya: Ciutadans i Podem. I si bé el primer s’encarnava en la revisió de les fórmules sorgides de la Transició, predicades per un català ben plantat que s’havia despullat per accedir al Parlament, el segon venia per destruir-les i organitzar la nova societat, empès per un moviment cívic que havia acampat a les principals places corejant eslògans d’impaciència. Tampoc va ser. La resistència històrica, tant de la dreta com de l’esquerra convencionals, ha demostrat que aquell cúmul de flaqueses sobre el qual s’entonaven salms mortuoris tenia una fràgil salut de ferro. I així, a l’adeu precipitat per la rèmora electoral d’Albert Rivera, un any i mig després s’hi ha afegit qui el tractava de tu a tu, des de la complicitat que facilita compartir generació i malgrat la distància que produeixen ideologies antagòniques. 

Pablo Iglesias Turrón (Madrid, 17/octubre/1978) ha dit prou. Sentir-se «el boc expiatori que mobilitza els afectes més foscos, més contraris a la democràcia» no és una bona emoció. I tot i que els resultats de la seva formació de dimarts a la Comunitat de Madrid van millorar els anteriors, gràcies a l’empenta que li va donar defensant els seus postulats com si no hi hagués demà, la seva convulsió pública ja era molt superior a la seva tranquil·litat privada. La seva inquietud, no obstant, no era nova. Feia temps que havia deixat de sortir amb amics a prendre una copa o a dinar. Els àpats els repartia entre el despatx oficial i casa seva.

Els insultsque li proferien altres comensals o els qui l’identificaven com el seu dimoni particular li tallaven la digestió. Les amenaces l’havien portat a lamentar que ni tan sols podia portar els seus fills al parc. Era el resultat de lesasprors que havia suscitat en els seus pocs però contundents anys d’activitat pública i provocació política, afegits a la ferotge agressivitat mediàtica amb què va ser saludat el seu accés a la vicepresidència. Cert és que ell tampoc va saber resistir-se, perquè la sang pot amb ell. I lluny d’abandonar l’activisme que el va promocionar,va alterar el ritme del primer Govern de coalició recordant amb les seves intervencions per què, davant l’impossible acord anterior, Pedro Sánchez havia dit que «no podria dormir a la nit, igual que el 95% de ciutadans d’aquest país, que tampoc se sentirien tranquils».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I al no contribuir a sumar i no voler fer de tap, Pablo Iglesias cedeix i dona pas al que defineix com a renovació de lideratges. Cosa que alguns dels seus han entès com el final del cesarisme. El que es va manifestar en la dicotomia simplista del seu missatge: democràcia o feixisme. Dilema que l’electorat va dirimir de manera diàfana, contradient-lo i frustrant les seves expectatives. I a sobre els madrilenys el fan responsable de la crispació.

Notícies relacionades

De tornada a casa, pot ser que li passi al revés del que li van dir a Jorge Semprún quan el Partit Comunista el va batejar com a Federico Sánchez: el nom no serà el teu, però la vida sí que serà teva. Una vida vertadera, malgrat el nom fals.