Xenofòbia

L’intrús en un mar radioactiu

L’islam i la identitat de gènere són dianes predilectes de la ultradreta i fonts de conflicte a l’esquerra

Es llegeix en minuts
L’intrús en un mar radioactiu

Les seves faccions varien. La llengua, el cos, la cultura. No hi ha cap intrús que hagi perdurat en la història. Perquè cada poble, cada llar, fins i tot cada persona tenen el seu intrús. És aquell que és observat com a aliè. Aquell que produeix por, incomprensió o menyspreu. Fins i tot si és desvalgut. Potser precisament per això. Perquè no té poder i es tem que acabi exigint-ne, exercint-ne... i que tot canviï. 

L’aversió a l’intrús de vegades aixeca tsunamis destructors i es cobreix de símbols i uniformes. L’odi es desboca, els carrers destil·len sang i l’aire, cendres. Fins que, un dia, la humanitat es reconeix horroritzada i s’insta a recuperar el seny. Llavors, els discursos a favor de la fraternitat es renoven i les diferències s’exalten com a guany i no com a destorbs. Són dies d’aigües plàcides, de curiositat pel que és desconegut, de paraules boniques i ànsia d’entesa.  

Però els sentinelles que adverteixen de l’intrús no descansen mai. De vegades, xiuxiuegen. D’altres, criden. ¡Contra el jueu! ¡Contra el mena! ¡Contra els ganduls!... Són tants, els intrusos. El racista tanca la porta a altres colors de pell. El masclista aparta la dona de les butaques de poder. El que utilitza els coberts menysprea el que menja amb els dits. El que pretén el control dels cossos ultratja qui necessita un altre pronom personal que el defineixi.  

L’aversió al diferent canvia, segueix el curs dels temps. De l’economia, de la sociologia, de la psicologia... S’adapta als moviments socials del moment. Gota a gota, irrita els carrers i difumina els rostres dels intrusos fins a convertir-los en una massa informe, capaç de contenir tots els mals del món.  

Si els delictes d’uns quants servissin per estigmatitzar un col·lectiu sencer, les dones hauríem de condemnar tots els homes de la humanitat. Per assassins, per violadors, per maltractadors, per menyspreables. Tots els crims possibles s’han comès contra les dones. Hem sigut botí de guerra i esclaves a casa. Tot i així, pensar en un càstig col·lectiu seria absurd... Malgrat això, reiterem aquesta absurditat una vegada i una altra. 

La tecnologia avança, però la capacitat per gestionar societats complexes i plurals ens situa contínuament a la casella de sortida. Com un líquid corrosiu, el discurs contra l’intrús altera la societat. No només es filtra a la dreta. Els conflictes d’identitat, de diverses identitats, també intoxiquen l’esquerra.  

L’islam i la identitat de gènere són dues de les dianes predilectes de la ultradreta. Avui, totes dues es plantegen com a fonts de conflicte a l’esquerra. El debat s’ha simplificat i ha perdut voluntat de reconciliació. La polèmica sorgida arran de la ‘llei trans’ és feridora i ha acabat enfrontant el moviment feminista just quan més força tenia. Dol trobar, en l’entorn socialista, alguns discursos que entelen i traeixen la seva pròpia lluita, quan ha sabut ser refugi i fortalesa de totes les persones perseguides per identitat de gènere i orientació sexual.  

En l’abordatge dels dos afers hi ha una pretesa defensa de la dona, que, de vegades, esdevé instrumentalització. Quan s’alerta del perill de l’‘esborrament de les dones’ davant la conquesta de nous drets trans o de l’amenaça que suposa l’islam per a la llibertat femenina (¿quina religió no enfonsa els seus fonaments en el patriarcat?) es transita per un camí relliscós. Les possibilitats d’estigmatització de col·lectius són elevades. L’esquerra no està sabent trobar un equilibri entre les veus discrepants, tampoc, acoblar voluntats ni apuntar solucions. Només s’està debilitant. I potser no és casual.  

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La ultradreta ha invertit moltes energies a presentar com a amenaça tot allò que s’escapa de l’àmbit biològic i que representa un atac a la família tradicional i a la cultura occidental. A més, l’esquerra no deixa de ser víctima de les seves pròpies contradiccions. El discurs xenòfob no es combat convertint migrants en ciutadans de segona ni condemnant-los a uns llimbs legals. Les assignatures pendents de l’esquerra puntuen per a la ultradreta. I així, a poc a poc, les aigües es van tornant radioactives.