L’‘operació triomf’ d’Ayuso

El 4-M ha sigut la seva ‘operació triomf’. L’aposta de la presidenta madrilenya, amb la fallida moció de censura de Múrcia com a pretext, tenia un triple objectiu: desfer-se de la tutela de Pablo Casado, fer fora Cs del Govern de la Comunitat de Madrid per fagocitar-lo a les urnes i, si no ho aconseguia també amb Vox, normalitzar la col·laboració amb l’extrema dreta (ara en tindrà prou amb la seva abstenció per poder ser reelegida). Missió complerta. L’esquerra madrilenya no ha sabut desmuntar la «catedral emocional», en expressió del filòsof Michel Lacroix, que ha aixecat Díaz Ayuso.

El culte a l’emoció, assajat amb èxit en el procés independentista, ha servit a la presidenta madrilenya per desplegar una espècie de ‘contraprocés’ amb els mateixos elements: l’autonomia com a instrument de contrapoder i la deslleialtat institucional com a bandera. No importa tant la gestió –o la no-gestió– com culpar el Govern de tots els mals i d’un crim de lesa pàtria: la unitat d’Espanya i la llibertat són amenaçades pel president Sánchez amb la seva coalició amb Podem i la seva aliança amb secessionistes i etarres. A l’eslògan «Socialisme o llibertat» es va unir el segon lema, servit amb safata per Pablo Iglesias, «Comunisme o llibertat». Si Espanya n’hi devia una, com va ironitzar Díaz Ayuso a l’evocar la sortida del Govern del vicepresident per entaular la batalla de Madrid, ara n’hi deurà dues: abandona la política.

La resposta de les esquerres ha sigut errònia: no s’enfrontaven al feixisme sinó al populisme. L’aposta de Díaz Ayuso, tenyida de trumpisme, representa en el pla polític un projecte de democràcia autoritària camuflat amb ‘barra lliure’: el negacionisme i el laxisme durant l’estat d’alarma. En el pla econòmic, la recuperació del model neoliberal del president Aznar, que va naufragar amb la crisi del 2008, dopat per les rendes de la capitalitat i la baixa fiscalitat. I, en el pla autonòmic, la Comunitat de Madrid com a ariet de la recentralització que auspicien un sector del PP i Vox.

La victòria de Díaz Ayuso té les seves derivades en la política espanyola: amenaça no només l’esquerra i, en particular, el Govern de Pedro Sánchez, sinó també el lideratge de Pablo Casado al PP i la moderació d’alguns dels barons, com Alberto Núñez Feijóo. Si s’imposés també al partit, augmentaria les fractures territorials, incrementaria les desigualtats socials i normalitzaria el discurs d’una extrema dreta subsidiària de la seva política.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La deriva de Díaz Ayuso té ara dos anys de crèdit. Paradoxalment, en mans de Pedro Sánchez i de Pablo Casado està impedir que contamini la política espanyola. L’alarma sanitària i el tsunami socioeconòmic són prou raons per aixecar un tallafoc. Madrid no és el quilòmetre zero del canvi, com ha afirmat Casado, sinó un laboratori de trumpisme a l’estil espanyol. Ángel Gabilondo, amb 72 anys, podria haver sigut el Joe Biden madrileny: la dosi de sobrietat i de respecte que Madrid podia irradiar a la resta d’Espanya. Ha fracassat: ‘sorpasso’ de Més Madrid i empat en escons.

La política hauria de ser previsible, avorrida, centrada en la gestió i allunyada de les emocions. Llegia el cap de setmana ‘Diari de la guerra’, de Manuel Reventós, un liberal republicà que va escriure el 1937: «Potser és perquè em faig vell, però crec que és una regla de bona administració que manin els vells, els desenganyats, els escèptics, els que saben que les coses humanes no tenen remei i sobretot que no en tenen en el curt, en el miserable temps d’una generació, per revolucionària que sigui». El fracàs de la «nova política», almenys dels seus dos pares –Albert Rivera i Pablo Iglesias–, així ho certifica.