¿Amb Vox seria la fi del món?

Ayuso prepara així un escenari menys bo. Tindrà èxit al doblar escons (de 30 a 59 o 60), però quedarà per sota de la suma de les tres esquerres i per ser investida necessitarà el vot (no ja l’abstenció) de la desena de diputats de l’extrema dreta. ¿Què exigirà Vox a canvi? ¿Estar en el Govern? 

Potser ara convé preguntar-se per les causes reals de la gran pujada de Vox en poc més de dos anys. Hi ha raons com la ruptura de les expectatives econòmiques després de la crisi del 2008 que són molt generals (Trump, Brexit, Le Pen, Salvini...). O el rebuig de la immigració i la globalització. A Espanya hi ha també la reacció contra l’independentisme. Però en les eleccions del 2016 (ja hi havia hagut crisi, immigració i separatisme) Vox va treure només 42.000 vots a tot Espanya i cap escó.

Hi ha d’haver doncs raons més polítiques. Vox irromp per primera vegada, un 10,9% del vot, en les eleccions andaluses del desembre del 2018, convertint-se en la cinquena força de l’autonomia. És possible que es degués –crisi del PSOE andalús a banda– a la frustració de la dreta per la pèrdua del PP del Govern d’Espanya el maig anterior, amb Rajoy absent del Congrés i el seu escó ocupat pel bolso de la vicepresidenta. L’èxit de la moció de censura, i el cas Gürtel que la va propiciar, va poder fer que part de l’electorat conservador emigrés a Cs i Vox.

El fenomen es repeteix, en proporcions similars, en les primeres legislatives del 2019, les de l’abril, en què Vox treu el 10,2% dels vots i es converteix en la cinquena força del Parlament espanyol. I torna a passar en les autonòmiques del maig. Vox treu un 8,8% a Madrid, sent també la cinquena força.

El gran salt té lloc només pocs mesos després, al novembre, quan s’han de repetir les legislatives. Vox ja obté 3,6 milions de vots, el 15,1% del total, i passa de la cinquena a la tercera força parlamentària, per davant de Podem i Cs. Cs s’enfonsa, cau de 57 a 10 escons, i Vox es dispara de 14 a 52. La decepció amb el PP com a gran partit de la dreta, que a Andalusia i les legislatives de l’abril havia propulsat Cs i Vox, ja beneficia només Vox.

¿Per què? Perquè els tres primers partits de l’abril –PSOE, PP i Cs– van fracassar al no aconseguir formar Govern. El primer responsable va ser Albert Rivera, que podia haver sigut vicepresident de Sánchez, o simplement haver permès la investidura i actuat després en funció de les circumstàncies. A més, Rivera i Casado van alimentar Vox al proclamar que Sánchez era un gran perill i portaria Espanya a la ruïna per haver-se recolzat en Podem i l’independentisme català. 

Si Sánchez és gairebé l’anticrist i el PP i Cs no l’aconsegueixen derrotar, i a més el Parlament no compleix la seva funció d’elegir un Govern, ¿per què no manifestar el descontentament votant Vox, que fa un discurs encara més directe contra qui trencarà Espanya? Potser aquesta sigui la primera causa de l’espectacular pujada de Vox entre l’abril i el novembre del 2019.

Pedro Sánchez tampoc va fer cap gest clar de voler negociar, després de la negativa de Podem a investir-lo, el recolzament de Rivera –o de Casado– per evitar la catàstrofe de repetir eleccions. Potser va apostar que, a l’haver-se negat a la coalició amb Podem, i al dir que ni ell ni els espanyols dormirien tranquils amb Iglesias al Govern, podria pescar vots de Cs. No va ser així, el PSOE no va pujar i va haver de pactar amb Podem.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El fracàs del PSOE, Podem, el PP i Cs a l’hora d’elegir un Govern després de les primeres legislatives del 2019 és una de les causes de la fatiga amb el sistema i el rebuig de la política que en les segones legislatives d’aquell any, les del novembre, va beneficiar Vox. 

¿Per què la fallada del sistema que el 2015 va generar el fenomen Podem, el 2019 va impulsar només Vox? Caldrà analitzar-ho.