Coneguts i saludats

El candidat inusual

3
Es llegeix en minuts
El candidat inusual

Hi ha estils que s’hereten. I teories que afirmen que tendim a ajuntar-nos amb aquelles persones que tenen una personalitat semblant a la nostra. Per això solem buscar el que sigui similar a nosaltres fins a acabar amb l’elecció d’una mascota que sembla tallada pel mateix patró que el seu amo. Així ho va estudiar Michael Roy, professor de Psicologia de la Universitat de Califòrnia, en una investigació que va fer parlar molt.

Una de les primeres feines en política que va fer Isabel Díaz Ayuso va ser al departament de premsa del conseller de Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid presidida per Esperanza Aguirre. Allà va conèixer la ‘lideressa’, amb qui va empatitzar fins a crear-li i gestionar el compte de Twitter del Pecas, el gos de la llavors veu del liberalisme més audaç i descarat. I com que després Ayuso va passar a portar la campanya digital de la candidata Cristina Cifuentes, va continuar forjant el seu perfil de coneixedora i fomentadora de les xarxes socials com a vehicle d’activisme polític. La suma de totes aquestes experiències es descobreix ara en el doble i exitós front que remarquen les enquestes: la seva capacitat d’acostar-se a les noves generacions, amb les quals comparteix interessos digitals i la sagacitat d’un llenguatge directe i popular que la porta a rebatre arguments als seus oponents dient-los que no se’ls creuen ni ells en una nit en un karaoke passats de copes. O als qui l’amenacen amb bales, a qui insta que li enviïn llom embotit. Perquè si es tracta que li enviïn coses, ha dit, ella s’hi presta.

Així les coses, no hauria de sorprendre que la seva actuació pública sigui més a prop de la despreocupació de les seves fades padrines que de la sensatesa filosòfica del rival que li va guanyar els comicis fa menys de dos anys, però que no va aconseguir governar. 

Ángel Gabilondo Pujol (Sant Sebastià, 1 de març de 1949) es té per avorrit, seriós i formal. I així ho ha lluït en el seu espot de campanya, ironitzant sobre la seva figura i circulant contra direcció tant dels seus oponents com dels seus matisats companys ideològics. Un paper al qual ha sucumbit fins a reivindicar-se com a candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid i no a liderar l’esquerra. Ho ha dit en vista del risc de veure’s superat per Mónica García, de Més Madrid, flagell d’Ayuso i distància d’Iglesias.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Jugant amb dos dels títols dels llibres de la seva autoria, el professor Gabilondo se’ns ha presentat com «algú amb qui parlar» enfrontant-se a una campanya «mortal de necessitat». I de poc li ha servit advertir que no creu en la bronca i que la barra i l’insult no el representen, perquè és amb això exactament amb què ha hagut de torejar. Ell, que ha recordat que a Madrid no falten diners i sobra espectacle, ha sigut víctima del xou que han muntat alguns dels seus companys de repartiment. No és estrany, doncs, que se l’hagi percebut com el pop que tant va ensenyar al seu estudiós al documental de Netflix que s’ha emportat un Oscar. Intel·ligent supervivent de les urpades dels seus depredadors, dels quals s’ha escapat per ser fidel a la seva essència personal. La que en lletra de la cançó de Loquillo que va inspirar la seva presentació diu: «No vaig venir aquí a fer amics, però saps que sempre pots comptar amb mi». Només que el rocker tenia menys contemplacions.