El jutge davant les mesures sanitàries

Caldria confiar més en l’autoresponsabilitat de les persones, però, al contrari, es tem. Es dona per fet que vivim en un país de pícars, gamberros o idiotes. Tant parlar de pàtries, i al final el concepte que el poble té de si mateix és idèntic al que té qualsevol líder totalitari de la ‘massa’. Cap polític es planteja, ni tan sols per casualitat, què passaria si s’aixequessin les restriccions per complet durant només 24 hores, realitzant abans una intensa i molt senzilla campanya informativa sobre vies de contagi i recomanacions sanitàries. A ningú li ha passat pel cap una cosa així. Al contrari, des del principi hi ha hagut en els governants una por atroç, paternalista i ultraconservadora d’alçar o relaxar qualsevol restricció, per absurda que fos.

Sigui com sigui, algun dia, avui sembla que aviat, deixarà d’existir l’estat d’alarma. Aleshores, a l’empara de les lleis, els governs podran adoptar mesures sanitàries que no suposin restricció de drets fonamentals. Això farà molt difícils els confinaments, els tocs de queda, la limitació de reunions en espais privats –no així en establiments d’accés públic– i en general qualsevol altra mesura que afecti sobretot –no només– el dret a la lliure circulació i al dret de reunió. Només es podran adoptar mesures restrictives de drets de manera molt limitada en l’espai i en el temps, i sempre comptant amb una prèvia autorització judicial. En tot cas, qualsevol mesura sanitària serà impugnable davant els jutges, cosa que farà que vegem com els comerciants porten als tribunals limitacions d’horaris o d’aforament. Al final, l’última paraula acabarà tenint-la un jutge.

¿Això és encertat? No massa, com a conseqüència de dos problemes. El primer és que el jutge s’haurà de pronunciar sobre la proporcionalitat de les restriccions, afectin o no drets fonamentals, basant-se en informes epidemiològics que no són precisament fàcils d’entendre, ja que un jurista no té coneixements sobre això. Això farà que o bé se li plantegi una situació en què una mesura sigui molt clarament forassenyada, o li faltaran arguments davant el dictamen de l’epidemiòleg que les autoritats li presentin. Només si aquest dictamen no compta degudament aquests arguments, podrà el jutge contradir-lo i alçar les mesures, cosa que no és fàcil. Posar un jutge a decidir sobre qüestions d’epidemiologia és com demanar-li a Fernando Simón la seva opinió sobre una sentència que reconeix una situació de «litisconsorci passiu necessari».

Notícies relacionades

La immoralitat d’EH Bildu

El Sant Jordi més internacional

El segon problema és que hi ha una falsa creença, molt estesa al món, que per restringir un dret fonamental n’hi ha prou que un jutge ho autoritzi, cosa que pot ser correcta en algunes situacions d’un procés penal, que són les més freqüents. Per exemple, una intervenció telefònica. Però estendre aquesta lògica a qualsevol altra situació de la realitat és excessiu. Els drets fonamentals existeixen perquè els ciutadans ens puguem defensar de les autoritats, i no perquè aquestes puguin vulnerar-los quan desitgin. Per això, si els jutges avalen restriccions, ho han de fer amb extrema prudència i prioritzant sempre el respecte pel dret fonamental concernit.

Crec que tot seria molt més senzill si els epidemiòlegs proposessin només les restriccions que estan en condicions de justificar degudament i per complet, i a més els jutges comprovessin únicament que l’argumentació dels científics no és forassenyada, i sobretot que no hi ha mesures menys lesives per aconseguir la mateixa finalitat sanitària. Quan qualsevol dels dos ultrapassa aquests confins, sobrevenen els problemes. Alhora, seria benvinguda una mica de confiança en la gent i pedagogia de les autoritats. Pedagogia no és paternalisme.