Les plataformes no han matat la televisió

Sens dubte les plataformes i la seva oferta a la carta han convertit en realitat el somni d’un entreteniment veritablement personalitzat. Ja no hem d’adaptar la nostra rutina a un horari d’emissió. No fa falta posar-se d’acord per decidir què veure ni hem de suportar aquells tediosos i eterns blocs de publicitat, tan habituals a les franges de màxima audiència de les televisions comercials. I, en molts casos, ni tan sols hem d’acceptar l’espera setmanal. Són molts els serveis que estrenen tots els episodis de cop, i deixen a les nostres mans la decisió de devorar o assaborir el programa en qüestió. Hem sigut alliberats del jou de la graella i veiem les plataformes com un oasi d’entreteniment il·limitat, a la carta i personalitzat. També de pagament, tot i que a la gran majoria el preu li resulta raonable una vegada valorats tots els avantatges que ofereixen. 

La televisió tradicional sembla sortir perdent quan se la compara amb aquesta nova televisió per internet. La tele, com altres tants sectors, ha hagut de renovar-se per no morir, abraçant totes les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies per estar més en sintonia amb aquests nous hàbits. Som cada vegada més reticents a veure la televisió com abans, tot i que, curiosament, les audiències segueixen registrant xifres de consum rècord, una cosa en part a causa dels punts cecs del sistema de mesurament. Es veu molta tele a la tele (que l’audímetre mesura) i es veu molta tele que no es veu a la televisió (que l’audímetre senzillament ignora). Però el que més preocupa els executius de les cadenes és la velocitat a què l’espectador televisiu està envellint. Les audiències més joves, les que haurien d’agafar el relleu generacional, mostren un desinterès absolut cap a la petita pantalla. Això sí, amb un matís important: l’apatia no és cap als continguts, sinó cap a la forma en què s’emeten. Que programes que han passat sense pena ni glòria per televisió s’hagin convertit en èxits devastadors quan s’han incorporat al catàleg de les plataformes és la millor prova que ser bo ja no és suficient. Els programes necessiten anar a buscar l’espectador de forma fàcil, flexible i còmoda. O oferir una experiència en directe sense comparació que faci que la gratificació d’experimentar l’esdeveniment de primera mà compensi la incomoditat d’adaptar-se a un dia i una hora.

Encendre la televisió i adaptar-se al que una cadena ha decidit programar està deixant de ser l’opció per defecte per a molta gent. I gran part d’aquell temps se l’han ficat a la butxaca les plataformes, amb la seva alternativa més còmoda i convenient. Però no matem la televisió encara, perquè li queden alguns asos a la màniga. El primer és la seva implantació: pràcticament el 100% de la població hi té accés. Això li dona un suport fonamental, el dels anunciants, que saben que a través d’aquesta pantalla aconseguiran arribar a milions de persones. Mentre existeixi aquesta gasolina econòmica (i sembla que durarà, perquè, almenys de moment, no hi ha substitut) a la televisió li queda corda per a estona. 

La televisió, a més, ens ha acompanyat durant moltíssims anys, i al llarg d’aquest camí s’ha forjat una relació especial. Al nostre cap, de manera inconscient, li hem donat un valor i espai en les nostres vides. El que es veu a la tele encara té influència, es manté i significa alguna cosa. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No, la televisió no ha mort. ¡Visca la televisió!