Discurs de l’odi

Al marge de la falsedat de les xifres que s’hi comparen, el missatge del partit d’ultradreta que ha ideat el cartell no pot ser més clar: al suposat menor se’l representa feréstec i encaputxat com si fos un perillós delinqüent.

Es tracta d’un partit amb uns dirigents que aprofiten tots els seus actes públics i les entrevistes que els fan els mitjans afins per espantar la gent més gran amb l’espantall d’una immigració que associen contínuament amb les violacions, les ocupacions i la delinqüència al carrer.  

És un tipus de propaganda racista que en certa manera recorda, tot i que sigui una mica menys barreora, a la utilitzada als anys 30 pel partit nacionalsocialista per deshumanitzar els jueus, a qui considerava paràsits del sa poble alemany.

I no obstant, malgrat la clara xenofòbia del missatge, un jutjat de la capital va denegar la mesura cautelar sol·licitada per la fiscalia perquè el cartell fos retirat al més aviat possible de la vista pública amb l’estrany argument que no hi havia perill per la demora de fer-ho, «ni aparença de bon dret». 

El ministeri públic havia qualificat la imatge del cartell –i perdoni el lector els termes legals, que em limito a reproduir–, «amb prejudici del menor com a persona estrangera, violenta i delinqüencial», una cosa que pel que sembla no va aconseguir veure el jutge en qüestió. ¡Ai, certa justícia!

Aquesta notícia coincidia en el temps amb la de l’enviament al ministre de l’Interior, la directora de la Guàrdia Civil i l’exvicepresident del Govern i candidat per Unides Podem a la presidència de la Comunitat madrilenya de sengles sobres amb bales i amenaces de mort a l’interior.

Recordem el vídeo de fa dos anys en què un individu d’ultradreta utilitzava com a blanc de les seves pràctiques de tir fotografies de l’actual president del Govern i diversos dirigents de Podem.

Mentre el tirador abatia un a un els cartells amb les imatges d’aquests polítics, un altre individu no identificat cridava «¡Sentència!» com si es tractés d’un judici, seguit d’execució. 

I cada vegada que feia blanc, el tirador es tombava ufà cap a la càmera que l’estava gravant i feia, visiblement satisfet, una ‘peineta’. 

Aquest cas va acabar arxivat per un altre jutge: l’Audiència Nacional, que va investigar la possible comissió d’un delicte d’amenaces al Govern, va arribar a la conclusió que no es tractava d’una cosa premeditada i que l’individu ho havia fet només «per matar el temps». 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El discurs de l’odi s’ha apoderat de la campanya electoral madrilenya. És un discurs demagògic, greument injuriós i contínuament provocador el que utilitza diàriament la candidata del partit que ha ideat el repugnant cartell del metro i aspira a governar –o almenys cogovernar amb el PP– la comunitat madrilenya. 

El Diccionari Panhispànic de l’Espanyol Jurídic descriu així aquest tipus de discurs. No és només, diu, el «que es projecta sobre les condicions ètniques, religioses o sexuals de la persona», sinó també el que «persegueix fomentar el rebuig i l’exclusió de la vida política i fins i tot l’eliminació física dels que no comparteixen el discurs dels intolerants». ¿És una cosa tan difícil d’entendre per alguns jutges? ¿O és també un problema del legislador?