Acords difícils

¡Ai, aquesta Europa nostra!

L’entusiasme que va generar el canvi de direcció de la CE per afrontar una situació excepcionalment perillosa comença a diluir-se

Es llegeix en minuts

Entre el març i el juliol del 2020 semblava que la UE havia entrat en una nova època. Primer, suspensió del Pacte per l’Estabilitat, aixecant els límits de deute i dèficit. A continuació, aprovació d’un ambiciós paquet d’ajudes: 100.000 milions per al programa SURE de recolzament a l’atur, 250.000 milions del MEDE per a sanitat i 200.000 milions més del Banc Europeu d’Inversions per a infraestructures. D’aquest primer paquet, Espanya només ha recorregut als recursos del SURE per finançar els ertos; però de la resta i, en particular, dels del MEDE, que només exigia que aquests diners reforcessin la sanitat, no s’ha demandat ni un euro: a ningú li agrada, i menys als governs de Madrid o Catalunya, que controlin la nostra sanitat des de l’exterior.

També en els primers compassos de la pandèmia, el BCE va desplegar la seva artilleria: crèdit il·limitat al 0% per a la banca (i fins i tot pagant el BCE a les institucions que sol·licitessin recursos), i compra d’1,8 bilions d’euros de deute públic per mantenir els tipus d’interès de l’endeutament dels estats prop de zero. 

Finalment, la Comissió va aprovar al juliol el que Olaf Scholz, ministre d’Hisenda alemany, va qualificar de moment Hamiltonià de la Unió, comparant-ho amb la decisió de 1790 per la qual el Govern federal dels EUA va assumir el pagament dels deutes dels estats nord-americans. Potser era una valoració excessiva, però que la Unió Europea emetés bons avalats mancomunadament, cert que significava un més que notable pas cap a la unió fiscal. I aquest va ser, malgrat l’oposició dels nòrdics, el contingut dels 750.000 milions d’euros del programa Next Generation, dels quals 150.000 corresponen a Espanya. 

En resum, i fins a l’estiu del 2020, uns mesos amb senyals de molt diferent signe: enorme i recessiu cost sanitari, social i econòmic de la pandèmia i, d’altra banda, desplegament de les institucions europees per fer front a una situació excepcionalment perillosa. 

Però l’entusiasme que va generar aquest canvi de direcció de la Comissió Europea comença a diluir-se. I no és estrany: atesa la batalla que van presentar els països nòrdics, l’acord del juliol del 2020 va deixar massa coses per definir, fet que apunta a una situació de difícil sortida.

Primer, perquè no és evident que hi hagi consens sobre els canvis als quals s’han de comprometre els països: fins i tot la severa Alemanya no està gaire d’acord en la reforma del seu sistema de pensions. En aquest àmbit, no estranya que Wolfgang Schauble hagi destacat una de previsible, i generalitzada, falta de progrés en l’execució de les reformes. En tot cas, els canvis a proposar aquest abril han de ser seriosos, creïbles i controlables; i a Espanya haurien d’incloure del mercat de treball al sistema de pensions, passant pels mecanismes que facilitin reestructuracions empresarials i la millora del sistema educatiu, entre d’altres. 

Segon, perquè Brussel·les s’enfronta a una nova batalla en relació amb els impostos que han de finançar la devolució del préstec de 750.000 milions. Inicialment, es va acordar que la seva amortització hauria de procedir de noves figures impositives (drets d’emissió contaminant, noves figures sobre l’ús del carbó, imposició sobre les companyies digitals), capaces de generar uns 14.000 milions d’euros/any. Però els primers esborranys de la Comissió han generat una dura oposició dels països ‘frugals’ sobre aquests nous impostos, a la qual cal afegir la procedent d’interessos particulars d’Irlanda i Polònia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Finalment, per si amb tot l’anterior no en fos prou, el Tribunal Constitucional alemany de Karlsruhe ha tornat a entrar en acció, paralitzant transitòriament l’aprovació del programa Next Generation, aquest que estem esperant amb candeletes a Espanya. I tot i que, com sol succeir, la sang no sembla que acabi arribant al riu, la resolució del tribunal es podria posposar uns mesos, afegint més incertesa a la situació actual, i, no ho oblidin, la seva sentència pot acabar demandant clarificació al Tribunal de Justícia Europeu sobre l’adequació del programa a les lleis de la Unió, un altre allargament més de l’actual situació.

¿Què es pot esperar? El de sempre a la UE: acords difícils, arribats en l’últim minut, que cadascú interpreta a la seva manera, amb reformes complexes d’instrumentar i, finalment, avenços molt més lents dels que desitjaríem. ¿Decebedor? No. Només per a qui demanés la lluna en un cove. Perquè aquesta és la nostra Europa. Ens agradi més o menys.