El Brexit incendia l’Ulster

Van ser massa les veus que van advertir que el Brexit era un torpede en la línia de flotació de l’Acord de Divendres Sant del 1998 que va pacificar l’Ulster com perquè ara pugui sorprendre la setmana de disturbis que han sacsejat Irlanda del Nord. Els joves irats de la comunitat protestant que van calar foc a mobiliari urbà i a autobusos van mostrar fins a quin punt es pot degradar la situació i fins a quin punt la frontera comercial que de facto s’ha establert al mar d’Irlanda ha erosionat la coexistència de dues comunitats que han estat històricament enfrontades.

Al concretar-se el Brexit es va establir que l’Ulster es mantindria a tots els efectes al si del mercat únic per garantir una relació sense canvis entre les dues Irlandas. Es va fixar així que el control duaner del Regne Unit amb la Unió Europea fos a l’illa de la Gran Bretanya per tal de no revoltar la comunitat catòlica republicana, a qui es va garantir que la divisòria entre les dues Irlandes es mantindria com una frontera tova. Però tal solució va alarmar els unionistes, o almenys a una part d’ells, que no accepten que l’Ulster es mantingui separat de la resta del Regne Unit en els intercanvis comercials.

Era només qüestió de temps que saltés l’espurna i sotsobrés el clima de convivència treballosament assentat des de fa més de 20 anys. Tot i que el Partit Unionista Democràtic i altres organitzacions protestants han condemnat els disturbis, no s’han privat de mostrar cert grau de comprensió per les raons que han portat una minoria de joves a incendiar la situació. En aquests últims encoratja un sentiment de frustració i d’abandonament del Govern de Londres; per la comunitat catòlica, qualsevol restricció en els intercanvis amb la República d’Irlanda seria un afront, una cosa inacceptable.

Pot dir-se que l’aplicació del Brexit a l’Ulster amenaça de portar a la casella de sortida el conflicte intercomunitari: la majoria protestant vol continuar sent part del Regne Unit; la minoria catòlica es considera víctima d’una descolonització incompleta, la que va crear la República d’Irlanda mitjançant un llarg i tempestuós procés de separació. 

Surten de nou els dimonis familiars d’un cruent conflicte que es va prolongar 30 anys (1968-1998) i va causar 3.500 morts sense que, fora d’això, el Govern de Boris Johnson aparegui com el més ben dotat per asserenar els ànims. Perquè des del principi el Partit Conservador ha assumit l’estatus especial de l’Ulster com una imposició de la UE que moltes veus interpreten com una limitació de la sobirania nacional, mentre els polítics catòlics entenen que és l’única forma acceptable per evitar que es trenqui la pau.