Editorial
Una fita contra la crisi climàtica
Hi haurà temps de fixar objectius més ambiciosos: la legislació per descarbonitzar l’economia fixa un camí inequívoc i un cop assumit no hi haurà marxa enrere
Un de les grans fites en la història de la lluita contra el canvi climàtic va ser l’Acord del Clima de París, el 2015, que preveu reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle amb un compromís global que s’ha de concretar en les anomenades «contribucions determinades d’àmbit nacional» per aconseguir que la temperatura mitjana del planeta no arribi a superar, a finals de segle, els 2º en relació amb els nivells preindustrials, limitant el previsible augment, si és possible, als 1,5º. És en aquesta perspectiva, i també en la que planteja la Unió Europea per al 2, és a dir, amb una generació de gasos inferior que la natura pugui absorbir), que s’ha de contemplar l’aprovació per part del Congrés dels Diputats de la llei de canvi climàtic i transició energètica, la primera legislació integral de l’Estat espanyol per a la descarbonització de l’economia.
La llei, que algunes organitzacions ecologistes com Greenpeace i Fridays for Future consideren poc ambiciosa, però que representa un pas endavant pel que fa a la seva pretensió de globalitat i la periodització de les accions a què ha de donar pas, és alhora un document exigent quant a la radical intervenció que s’anuncia en molts aspectes de la nostra vida quotidiana i una declaració d’intencions que també aposta per la presa de consciència de la ciutadania. Un dels aspectes més positius, realçat per la portaveu parlamentària del PSOE, és que es planteja així mateix com un eix sobre el qual haurà de pivotar la reconstrucció econòmica i social després de la pandèmia, remarcant que la preocupació pel planeta no només és necessària sinó útil i que la lluita contra l’emergència climàtica és també una oportunitat de desenvolupament sostenible, per exemple, a través de la rehabilitació energètica dels edificis. També s’ha d’anotar que la llei del clima incideix notablement en l’aspecte educatiu, especificant l’obligació d’introduir la temàtica ambiental en el currículum escolar.
La llei preveu una reducció per al 2030 del 23% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle respecte a 1990. L’objectiu sembla moderat, però per fer-ho realitat és necessari complir objectius que encara tenim lluny, com la generació llavors de tres quartes parts de l’electricitat a partir de fonts renovables, un primer pas per arribar al 100% el 2050, però encara més la transformació radical de la mobilitat. Entre les mesures més destacades per aconseguir-la es pot citar el final de la comercialització dels vehicles de combustió (gasolina i dièsel) a partir del 2040 i l’obligació de comptar amb punts de recàrrega per assegurar la viabilitat dels cotxes elèctrics, la reducció de la contaminació atmosfèrica amb la creació de zones de baixes emissions (com ja passa a Barcelona) o el compromís amb la mobilitat sostenible amb un impuls al ferrocarril com a transport preferent. És aquest un repte immens però assumible. El més important és enfocar tots els esforços en aquest sentit: una vegada estigui clar que aquest és l’únic camí, i sense retorn, pot arribar el moment de fixar objectius més ambiciosos.
Aquesta legislació neix amb unes clares finalitats i amb una voluntat política de portar-les a terme que no es pot veure entorpida per oposicions partidistes. Alhora, és necessari estar atents a la seva concreció i el seu desenvolupament i efectivitat. És un instrument imprescindible per començar a salvar el futur.
