La tribuna
Moviments a la dreta europea
La proposta d’Orbán d’una nova aliança sobre la base dels valors cristians podria provocar un terratrèmol polític que acabés amb l’hegemonia del Partit Popular Europeu a l’Eurocambra
La sortida del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, del Partit Popular Europeu ha començat a fer-se notar a la dreta europea. Juntament amb el premier polonès, Mateusz Morawiecki, i l’italià Matteo Salvini s’han reunit en dates recents per explorar la possibilitat de crear una nova aliança política de la dreta en el marc europeu. Els seus objectius, en el pla ideològic, serien arribar «a un renaixement europeu sobre la base dels valors cristians» per recuperar una ‘grandeur’ europea sostinguda sobre els valors originals del projecte europeu.
El vector de la cristinandat és la fórmula que ha buscat Orbán per poder retenir la seva influència a Europa, fins i tot fora de la família política més nombrosa, la del Partit Popular Europeu. Orbán és conscient que sense un grup parlamentari perd visibilitat política, a més de mitjans econòmics i, per això, s’ha erigit en el motor d’una nova proposta de reconstrucció de la dreta europea a imatge i semblança dels líders democristians de mitjans de segle XX impulsors de la integració europea. Robert Schuman (beatificat), Alcide de Gaspieri, Konrad Adenauer o Jean Monnet eren fervents creients que van construir la seva idea sobre la base de la idea catòlica del perdó entre les nacions. De fet la idea d’una Europa vaticana era subjacent en alguns dels seus postulats.
Aquesta línia de pensament sempre ha estat, d’alguna manera, present entre una bona part de líders europeus conservadors que van advocar sempre per la cristiandat com a pilar de construcció del projecte europeu, com va ser el cas de José María Aznar en els debats previs a la redacció del Tractat Constitucional o en el debat obert en relació amb l’adhesió de Turquia a la UE.
Per tant, una part important del discurs sobre el qual Orbán i cia. volen recompondre (en les seves paraules) una dreta que sigui fidel als seus principis originals, cristians, no és una cosa nova. El que sí que ho és és la ruptura explícita amb el grup democristià, líder indiscutible de la política europea des dels inicis del projecte europeu. La proposta posada sobre la taula pel líder hongarès, si li surt bé, podria provocar un terratrèmol polític al si del Parlament Europeu que acabés amb l’hegemonia del PPE a la Cambra.
És important recordar que per conformar un grup parlamentari és necessari reunir, almenys, 25 eurodiputats de, almenys, set estats diferents. Això vol dir que la unió del Fidesz hongarès (12), el Partit Llei i Justícia polonès (24) i la Lliga (28) per si sols no podrien constituir un grup propi. No obstant, no sembla impossible que una vegada fixades les bases d’actuació d’aquests tres, poguessin sumar-s’hi altres partits tant de la família popular, com l’austríac Sebastian Kurz o l’eslovè Janez Jansa que acceptarien sense problemes aquests postulats; i altres del grup Conservadors i Reformistes europeus, com l’espanyol Vox o el Partit Democràtic Cívic de la República Txeca.
Aquest moviment podria fer perdre la majoria d’eurodiputats al PPE, una cosa que forma part dels seus pitjors malsons. De fet, les principals raons de la condescendència mostrada pels seus principals membres, fins ara, en relació amb Fidesz, eren el temor de perdre un partit en el govern i el potencial efecte arrossegament que podria produir-se en cas d’una sortida del grup parlamentari i de la família política popular. Tots dos estan prenent forma.
Entretots
A la crisi que arrossega la socialdemocràcia des de fa ja molt temps se suma ara la de la democràcia cristiana i de retruc pateix el projecte europeu. La primera arrossega els peus des de la caiguda del Mur o ofereix alternatives poc atractives com el socialiberalisme; la segona no sembla estar preparada per diferenciar-se discursivament de propostes antiliberals i autoritàries que es construeixen dins del marc europeu.
Orbán i els seus companys de viatge no són cap altra cosa que el resultat de l’absència d’autoavaluació crítica d’un procés de construcció europeu articulat sobre una proposta elitista no democràtica sostinguda sobre la idea de l’exclusió de l’altre no blanc, no cristià, no home. Una Europa que no ha pogut o no ha volgut avançar en una direcció diferent a través de processos de construcció democràtics i inclusius de la diversitat.
