Avenç ultra

L’extrema dreta a Europa

Frenar l’extrema dreta: quan amb el cordó sanitari no n’hi ha prou
Aliança contra Vox per evitar que l’extrema dreta irradiï al Parlament

Els partits ultres avancen amb pas ferm en alguns països europeus i cada vegada són més els que aconsegueixen prou vots per colar-se als Parlaments i adquirir prou pes com per condicionar polítiques. Una manera de combatre i contrarestar la seva influència per part de la resta de forces polítiques és aïllar-los, crear l’anomenat «cordó sanitari», una estratègia que no sempre funciona. El país on l’extrema dreta surt amb més força és França, on els últims sondejos indiquen que si se celebressin avui les eleccions presidencials, previstes per a l’any que ve, Emmanuel Macron i Marine Le Pen quedarien empatats en una segona volta.

ALEMANYA: Principal força d’oposició

ALEMANYA: Principal força d’oposicióPer Andreu Jerez (Berlín)

Des de l’entrada d’Alternativa per Alemanya (AfD) al Bundestag a les últimes eleccions federals del 2017 amb el 12,6% dels vots, la resta de forces amb representació parlamentària han aplicat el cordó sanitari al partit d’ultradreta. Han evitat tant recolzar les seves iniciatives com qualsevol tipus de foto amb els seus representants.

Angela Merkel ha sigut una de les veus destacades en aquesta posada en pràctica del cordó sanitari. A més, la cancellera no ha evitat la confrontació al discurs antiimigratori i ultranacionalista d’AfD, que lidera l’oposició parlamentària a la gran coalició de conservadors i socialdemòcrates per ser la tercera força més votada de la cambra. Merkel va abandonar així una estratègia que no li va servir per evitar l’entrada de la ultradreta al Bundestag: ignorar el partit.

El cordó sanitari a la ultradreta ha tingut una sola però important excepció a Turíngia: el febrer de l’any passat, la CDU –partit de Merkel– i AfD van votar conjuntament un candidat del minoritari FDP com a primer ministre d’aquest estat federat, les eleccions del qual havien guanyat els postcomunistes de Die Linke. La federació democristiana de la CDU ho va fer en contra de les ordres de la presidència federal del partit, cosa que va suposar la caiguda d’Anegret Kramp-Karrenbauer, elegida per Merkel com a successora.

La crisi de Turíngia deixa en evidència una veritat incòmoda: que certs sectors més dretans de la CDU no tindrien cap inconvenient a pactar amb la ultradreta d’AfD. La pregunta que queda a l’aire és què passarà amb el conservadorisme alemany quan la figura centrista de Merkel sigui història després que es retiri aquest mateix any.

BÈLGICA: 30 anys de cordó sanitari

BÈLGICA: 30 anys de cordó sanitariPer Silvia Martinez (Brussel·les)

Bèlgica manté des de fa trenta anys un estricte cordó sanitari a l’entorn del partit d’extrema dreta flamenc Vlaams Belang, amb què han aconseguit mantenir-lo allunyat del poder gràcies a un acord tàcit de totes les forces polítiques a no governar juntament amb els partits d’extrema dreta. Aquest aïllament polític no li ha passat factura com confirmen els seus bons resultats a les eleccions del 2019 en què es van convertir en la segona força política de Flandes gràcies a l’ús de xarxes socials com a Facebook i una nova generació de polítics joves.

Aquest auge ha fet que augmenti la pressió sobre els mitjans de comunicació públics, particularment els flamencs, als qui reclamen més temps i espai en antena. «Sent el partit més gran de l’oposició reben relativament poca atenció», reconeix un informe de la Universitat d’Anvers publicat aquesta setmana sobre el tractament que li dona la cadena pública flamenca, VRT. I és que, no només han estat sotmesos a un cordó sanitari polític també ha funcionat una espècie de cordó mediàtic per evitar la propagació sense fre de les seves consignes antiimmigració, racistes o discriminatòries, que ha sigut especialment efectiu a la premsa francòfona, on tenen molt poca visibilitat.

«En aquest moment, tenim una regla a la RTBF que diu que per evitar ser corresponsables de la propagació de propostes racistes no entrevistem en directe, no convidem al plató ni als debats membres de l’extrema dreta», explicava fa uns mesos el seu director d’informació, Pierre Jacqmin, sobre una regla contestada però validada per diferents instàncies judicials que també apliquen altres cadenes i televisions locals.

FRANÇA: En procés de «desdiabolització»

FRANÇA: En procés de «desdiabolització» Per Irene Casado (Pariu)

El 2002, Jean-Marie Le Pen va ser derrotat per Jacques Chirac amb una diferència de 64,4 punts a la segona volta de la carrera cap al palau de l’Elisi. El 2017, Marine Le Pen va sucumbir davant Emmanuel Macron amb una diferència de 32 punts percentuals. Malgrat la derrota, l’extrema dreta francesa pot alegrar-se d’haver retallat a la meitat l’avantatge dels seus contrincants durant els últims 15 anys.

«¡Hem trencat el cordó sanitari, tenim tres diputats; cadascú representarà un milió de votants!», es felicitava amb eufòria Marine Le Pen el juny del 2012. L’extrema dreta tornava així a l’Assemblea Nacional després de 25 anys d’absència.

Des d’aleshores, la líder del partit ultraconservador Reagrupament Nacional (RN) (ex Front Nacional) no ha deixat de felicitar-se davant l’avenç de la seva família política: «Hem trencat el cordó sanitari en vuit ocasions amb [la victòria] de vuit diputats en un escrutini majoritari [...] ¡Crido a la modèstia als qui anuncien ‘la mort del FN’!», va llançar Le Pen el febrer del 2018 al seu compte de Twitter.

La visita de la mort no és imminent, ni de bon tros. L’ascens de l’extrema dreta podria traduir-se fins i tot, segons un sondeig publicat a finals de gener, en un empat entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials del 2022.

Lluny de repudiar a la formació ultraconservadora, l’estratègia macronista consisteix a enfrontar-la: el ministre de l’Interior, Gerard Darmanin, i la presidenta del RN es van donar cita en un plató de televisió fa tan sols unes setmanes. Una arriscada maniobra que podria resultar perjudicial per als seus precursors. En ple ‘prime time’, la líder lepenista va desplegar, amb més o menys èxit, la seva estratègia per «desdemonitzar» el seu discurs polític la influència del qual planeja sobre diferents iniciatives governamentals com la llei de seguretat global o el projecte contra el «separatisme islamista».

Marine Le Pen i els seus acòlits freqüenten al seu aire l’escena política i mediàtica francesa com a part integrant del seu paisatge. I, per tant, el cordó sanitari és cada vegada més fi.

HOLANDA: atenció sense límits

HOLANDA: atenció sense límitsPer Silvia Martínez (Brussel·les)

A Holanda passa el contrari que a Bèlgica. No només no existeix cap tipus de cordó sanitari –ni polític ni mediàtic–, sinó que fins i tot no s’entendria des del punt de vista de la llibertat de premsa i d’expressió limitar l’aparició als mitjans de comunicació dels representants del Partit per la Llibertad (PVV), de Geert Wilders, i del Fòrum per a la Democràcia (FvD), que lidera Thierry Baudet, les dues formacions populistes, antiimmigració i d’extrema dreta que s’asseuen al Parlament holandès. Els primers, com a segona força amb 30 dels 150 representants que té la cambra; els segons amb només 2 escons.

Al país de les tulipes són els mitjans de comunicació a títol individual els qui decideixen quanta atenció presten als seus representants. Per exemple, Baudet, el populista prodigi que va despuntar fa dos anys i que va ser reelegit al desembre com a cap de files de l’antieuropeu FvD després d’una lluita de poder interna, ha sabut rendibilitzar i rebre una atenció mediàtica molt superior al pes polític real de la seva formació, fracturada aquest últim any, però que intenta reconstruir de cara a les eleccions generals de març.

«Hi ha una relació d’amor/odi amb els mitjans», però «són convidats a debats» i «han sabut explotar mediàticament fins i tot els seus problemes interns», coincideixen diverses fonts consultades. Amb menys tendència a posar-se davant dels mitjans tradicionals hi ha Geert Wilders, que prefereix utilitzar les xarxes socials per difondre els seus missatges i rarament concedeix entrevistes o acudeix a debats. Sobretot per pura estratègia, perquè considera que amb la seva exposició hi té molt més a perdre.

ITÀLIA: vedat als partits feixistes

ITÀLIA: vedat als partits feixistesPer Rossend Domènech (Roma)

Una norma transitòria de la Carta Magna (1948) prohibeix «la reorganització, sota qualsevol forma, del Partit Feixista» (de Benito Mussolini). Una llei de 1952 va introduir el concepte d’«apologia del feixisme» i una altra de 1993 «la superioritat [de la raça] i l’odi racial». El 2017, el Suprem va dictaminar que l’anomenada «salutació romana», idèntica a la franquista, no és delicte, perquè, per si mateixa, no constitueix una temptativa de retorn al feixisme.

El problema sorgeix en l’aplicació pràctica de les normes: no queda clar on acaba la llibertat d’expressió i on comença la «reorganització» d’un partit similar al feixista. Tot depèn de la discrecionalitat del jutge. A les campanyes electorals es produeixen «salutacions romanes» o enaltiments del feixisme i de Mussolini, que els tribunals condemnen o absolen, segons si produeixen en un context partidari o d’associacions nostàlgiques del feixisme, o si són meres evocacions.

El partit d’extrema dreta Germans d’Itàlia (FdI), liderat per Giorgia Meloni (15%), juga amb l’ambigüitat, presentant a les seves llistes a membres de ‘Casa Pound’ que reivindiquen el feixisme. En els pròxims mesos se celebrarà a Bari (la Pulla) un procés contra 28 membres acusats de «reconstitució del partit feixista». El 2018 un tribunal milanès va excloure de les llistes municipals un partit anomenat «Fasci italiani del lavoro», tot i que ho va fer un cop celebrades les eleccions.

PORTUGAL: Exclosos de qualsevol mena de coalició

PORTUGAL:Exclosos de qualsevol mena de coalicióPer Lucas Font (Lisboa)

Els principals partits de dreta a Portugal, el Partit Social Demòcrata (PSD) i el Centre Democràtic i Social (CDS), han acordat excloure de possibles coalicions el partit d’extrema dreta Chega, liderat per André Ventura, a les properes eleccions municipals, previstes per a finals d’aquest any. «Per tenir converses amb nosaltres, el partit Chega ha de moderar el seu discurs», va assegurar a finals de gener el president del PSD i cap de l’oposició, Rui Rio. El líder del partit ultra, que opta a ser la tercera força més votada als pròxims comicis tan sols dos anys després de la seva fundació, ha acusat els dos partits de dreta de «‘bullying’ polític» i ha amenaçat de trencar l’acord que va permetre un govern de dretes a les Açores al novembre.

Ventura va aconseguir popularitat a partir del 2017 gràcies a la seva presència als mitjans de comunicació com a comentarista esportiu, abans de la fundació de Chega. L’atenció mediàtica li va donar l’impuls necessari per difondre el seu discurs xenòfob i populista, primer com a candidat del PSD a l’alcaldia de Loures –als afores de Lisboa– i després com a líder del seu propi partit. Les xarxes socials també han jugat un paper important en la projecció mediàtica de Ventura. Segons un estudi elaborat per l’Institut Universitari de Lisboa, el líder d’extrema dreta va ser el que va acumular més interaccions a Facebook durant la campanya per a les presidencials de finals de gener, en què va ser el tercer candidat més votat amb l’11,9% dels vots.

REGNE UNIT: Grupuscles marginals i minoritaris

REGNE UNIT: Grupuscles marginals i minoritarisPer Begoña Arce (Londres)

Notícies relacionades

Al Parlament britànic no hi ha un partit equivalent a Vox o al Front Nacional a França. El líder ultra Nigel Farage va intentar més de mitja dotzena de vegades sortir escollit diputat i no ho va aconseguir. Malgrat ser només un eurodiputat (i ja ni això), els mitjans britànics li van donar minuts il·limitats. Va ser 33 vegades el convidat d’un popular programa de debat polític, ‘Question Time’, a la BBC. Farage mai va aconseguir arribar a tenir un escó a Westminster, però la seva influència ha sigut enorme en la societat britànica i en el curs que ha pres el país. Sense Farage, aglutinant el nacionalisme rancorós i nostàlgic de l’imperi, el Regne Unit no hauria acabat celebrant un referèndum sobre el divorci amb la Unió Europea. A més de la victòria del Brexit, el seu llenguatge agressiu i populista contra els immigrants és avui el de la ministra de l’Interior, Priti Patel.

L’extrema dreta més radical està integrada a grupuscles marginals i minoritaris, que en els últims anys han fet de la lluita contra els musulmans el seu principal cavall de batalla. Ara, el que més els preocupa és la defensa de la raça. Grups com Patriotic Alternative demanen que s’expulsi del Regne Unit tots els que no són blancs perquè «la gent nativa britànica» està en via d’extinció i «es convertirà en una minoria el 2066». Altres grups feixistes, com Football Lads Association, English Defence Leage (EDL) i Britain First han protagonitzat manifestacions violentes, han saludat a l’estil nazi i han corejat eslògans racistes.