El debat d’investidura

L’optimisme recalcitrant de JxCat

Es miri com es miri, la situació és un desastre, i més per a Junts, que ha perdut l’hegemonia dins de la majoria del Parlament i no està en condicions de traçar un camí

3
Es llegeix en minuts
L’optimisme recalcitrant de JxCat

Potser les coses anirien més bé a Catalunya si l’autoritat lingüística ampliés, actualitzés o precisés el significat de recalcitrar. Qui recalcitra no tan sols es resisteix a obeir sinó sobretot a cooperar o mantenir una actitud disciplinada. També és recalcitrant qui s’entesta en un comportament o unes idees equivocades o qui es manté ferm i insisteix sense tenir en compte el context, les conseqüències i ni la pròpia conveniència. L’error dels portaveus de JxCat es fonamenta en un optimisme inamovible, aliè a les circumstàncies, lluny d’osques, en un mot, recalcitrant.

Tant és que l’independentisme hagi perdut gairebé un terç del seus vots en poc més de tres anys. Tant li fa que en xifres absolutes el còmput de la pèrdua rondi els 600.000 vots. És igual que hagi estat superat per ERC per més diferència de la que els republicans van ser avançats pels de Puigdemont el 2017. Tant és, sobretot, que l’extrema emergència sanitària, econòmica i social del present exigeixi una acció de govern sòlida i pragmàtica encaminada en primer lloc a salvar el que es pugui i empènyer la recuperació. L’optimisme recalcitrant sobrevola i impera sobre qualsevol vicissitud. L’optimisme recalcitrant pinta els horitzons de color rosa encara que el present sigui negre. L’eslògan ocult de JxCat és “tot va com una seda”. Segons els menys irrealistes, “hem de fer com si tot anés com una seda”. És qüestió de mantenir-se ferms, optimistes recalcitrants, sords i cecs als clamors que els envolten.

Doncs no. Es miri com es miri, la situació és un desastre, tant per al país com per a l’independentisme i més per a JxCat, que ha perdut l’hegemonia dins de la majoria del Parlament i no està en condicions de traçar un camí ni d’assenyalar amb el dit res que no sigui la traïció dels seus socis majors. S’hi girin com s’hi girin, només disposen de dues opcions. O investir Pere Aragonès, i en aquest cas com més aviat millor, o bé convertir el desastre en catàstrofe a base d’empènyer els republicans a buscar aliances alternatives i així, des del fred de l’oposició inoperant, acusar-los encara més d’acomodaticis, venuts, submisos i derrotistes. La bena que porten als ulls els impedeix observar que, exigeixin el que vulguin i obtinguin el que puguin a canvi dels seus vots, la presidència de la Generalitat pesa més, significa més, influeix més que el govern en pes, i no cal dir que la meitat menys un del govern. Si als consellers sempre els ha costat moltíssim fer-se visibles a la societat, perdre ara la presidència és perdre molt més del que calculen. Això no hi ha consell a l’exterior que ho compensi, però els optimistes recalcitrants són especialistes en imaginar-se que les derrotes per poc marge són gairebé victòries encara que de fet siguin el contrari d’una victòria.

Si en comptes de ser el soci petit, i per força empetitit, haguessin revalidat la primacia, els de JxCat haurien estat incapaços de dibuixar res que s’assemblés a un ful de ruta. No calia, no cal, no caldrà. N’hi ha prou amb una actitud, la de l’optimista recalcitrant, i amb la justificació de la pròpia inoperància en la disposició, així mateix recalcitrant, d’ERC a un diàleg que tampoc ha de proporcionar cap sortida al conflicte.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Arribats així a un doble cul de sac, per no dir triple si hi afegim les escasses perspectives de la CUP per aconseguir res més enllà de la supressió dels projectils de foam a canvi de portar-se com uns xaiets, l’independentisme no té altre remei que reivindicar-se, no per la seva inoperància compartida de cara a l’objectiu final, sinó per una obra de govern sòlida, seriosa, eficaç dins de les possibilitats d’una autonomia mal finançada. Si finalment JxCat s’adona del seu error de sortida –quan veuen fumera, els optimistes recalcitrants sempre miren al cel en comptes de buscar les causes terrenals del foc— i arriba a un acord que converteixi Elsa Artadi en número dos i consellera d’economia, la Generalitat disposarà no d’un tecnòcrata d’alt nivell, Pere Aragonès, sinó de dos tecnòcrates a la sala de comandaments, un tàndem capacitat per complir, si el grup parlamentari de JxCat no escataina massa, la dificilíssima missió de resultar d’algun profit per al conjunt de la ciutadania.