Tensions en l’independentisme
El joc de la gallina entre Aragonès i Puigdemont
Puigdemont necessita temps per culminar l’operació de descrèdit de Pere Aragonès que va començar fa temps
Bramen els motors de dos cotxes, situats davant el precipici. En un va un conductor novell, mentre l’altre està ocupat per un vell murri. Pere Aragonès s’atreveix per primera vegada amb l’arriscat joc de la gallina. Fa anys que Carles Puigdemont tempta la sort i fins ara sempre li ha sortit bé. Laura Borràs espera que Puigdemont li faci l’ullet per fer el senyal. Les regles són tan senzilles com dràstiques: el primer que freni serà considerat un gallina pels membres de la banda. Qui aguanti més assumirà el paper de líder indiscutible. Puigdemont està segur de guanyar, però no les té totes. Fins ara, ningú li havia discutit el lideratge i no entén com aquest cigronet –així anomenen Aragonès a les xarxes independentistes més veteranes– s’atreveix a fer-ho. El candidat a president de la Generalitat és un grapat de nervis, però creu que ha arribat la seva hora i acaricia l’accelerador. Divendres, Puigdemont guanyava a totes les enquestes, però avui els pronòstics són incerts. Al principi, tothom dubtava que Aragonès aguantés la mirada del seu contrincant, però Puigdemont va comprendre aviat que l’home que té al costat té més coratge del que aparenta el seu aspecte pueril. Quan va veure que Aragonès mantenia la segona sessió per dimarts, va comprendre que no hi havia més remei que jugar la partida fins al final.
Cap dels dos contendents és James Dean, i Natalie Wood no és el premi per al guanyador, però l’escena de ‘Rebel sense causa’ ajuda a entendre com està el pati en vigílies de la sessió de dimarts. Tot pot passar. Davant el risc que tots dos corren, el més lògic seria que Esquerra Republicana i Junts per Catalunya s’avinguessin a un acord. Però arribar-hi en hores seria una humiliació per a Puigdemont, que va tocar a sometent des de Waterloo després de sentir el discurs d’investidura d’Aragonès. Va decidir castigar un candidat que havia tingut la gosadia de presentar-se sense al·ludir al Consell per la República, que era tant com dir que, a partir d’ara, el president de la Generalitat seria el líder únic. A qualsevol observador aliè a la sorda baralla que protagonitzen des de fa anys Junts i ERC, aquesta pretensió li hauria semblat òbvia, però al món independentista no ho és tant. Per molts, la Generalitat i el seu president són artefactes que serveixen per gestionar, com va passar en temps de Quim Torra. La política, el procés, s’han de portar des del Consell per la República i l’ha de liderar el president legítim. O sigui, Carles Puigdemont. Que el consell sigui un organisme fosc poc importa. És el preu que cal pagar per arribar a la independència.
Cap al precipici
Si no hi ha acord abans de la pròxima sessió, els cotxes arrencaran cap al precipici. El precipici són unes noves eleccions. Puigdemont està convençut que les pot guanyar, però sap que una Esquerra ofesa tindria llavors arguments per jugar la carta d’un tripartit d’esquerres, amb el PSC i els comuns. Cap dels dos vol arribar fins aquí. Per tant, el més probable és que hi hagi acord, d’aquí a uns dies, o setmanes. Puigdemont té molt present una cosa que li va dir Iñigo Urkullo, una nit nefasta de l’octubre del 2017: controla el calendari. L’ajustarà fins al final, fins a culminar l’operació de descrèdit d’Aragonès que va començar fa temps. En un precipitat llibre de memòries, publicat abans dels comicis, Torra explica que Pere Aragonès «té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir». I afegeix, en to despectiu, que «a cada reunió, li acabo preguntant si té alguna cosa per afegir, i no passa mai». El mateix Puigdemont ha llançat elogis enverinats contra el candidat d’Esquerra en un altre llibre destinat a passar comptes amb els republicans en què afirma que els pressupostos presentats pel llavors titular d’Economia «no difereixen gaire dels que feia la Convergència més prudent». Aquestes desqualificacions eixutes, acompanyades d’una campanya en el tam-tam digital contra el cigronet, tenen el mateix objectiu: deixar Aragonès tocat, i mantenir Puigdemont com l’autèntic líder d’una confrontació contra l’Estat que l’expresident i els seus consideren inevitable en vista de la batalla electoral de Madrid, mentre Catalunya practica el joc de la gallina.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
