L’enigma del geni anglès

El xarcuter presumit

Una de les millors elucubracions que he llegit sobre William Shakespeare és l’última novel·la de Maggie O’Farrell, ‘Hamnet’

2
Es llegeix en minuts
El xarcuter presumit

RICARD CUGAT

Hi ha qui esgarrapa com sigui els seus cinc minuts de fama mediàtica i hi ha qui protagonitza titulars 400 anys després de mort. Els primers m’importen poc. D’entre els segons, una de les meves ‘celebrities’ imperibles favorites és William Shakespeare. I últimament estan passant coses que l’afecten. Els ho explico.

Aquesta setmana hem sabut exactament l’aspecte que tenia el geni anglès. Una mica decebedor, per cert: cara rodona, front ample, cabell escàs i arrissat, bigoti, perilla i galtes rubicundes. Algun expert d’un altre temps va dir que semblava un xarcuter presumit. La descripció obeeix a un bust que es troba a la Holy Trinity Church de Stratford-upon-Avon, el poble natal de l’escriptor, just al costat de la seva famosa tomba. Durant molts anys es va donar per fet que la imatge corresponia al celebèrrim escriptor, però després els estudiosos ho van desmentir. Durant dècades ens vam quedar en el dubte.

Més gras i més calb

Aquesta setmana, una professora de la universitat de Georgetown, Lena Cowen Orlin, ens ha tornat la certesa. Resulta que Shakespeare era, oh, déu meu, el xarcuter presumit. Sembla que la professora està en condicions de demostrar, i ho farà oportunament el pròxim 24 d’abril, que l’escultura va sorgir de la mà d’algú que va conèixer bé el dramaturg i que, per tant, sabia molt bé quin aspecte tenia. Cal suposar també que l’artista va mirar de mostrar afavorit el model, com sol passar. Es pot pensar, doncs, que l’autèntic Shakespeare era més grassonet, més calb i de cara més ampla que el seu col·lega de pedra.

Notícies relacionades

És irresistible això de posar llum sobre les zones fosques de la història. I sens dubte pocs personatges hi ha més temptadors que William Shakespeare per a qui vulgui i pugui fer-ho. No és estrany que sigui objecte de tota mena d’elucubracions, fins i tot les forassenyades. Una de les millors que he llegit i que encara em té commoguda és l’última novel·la de Maggie O’Farrell, ‘Hamnet’, dedicada precisament a aquells set anys misteriosos que per a tots els estudiosos de l’autor són una temptació i un enigma: els que van dels seus anys a Stratford, incloent el seu casament als 18 anys, al moment en què el descobrim com a autor en un teatre londinenc.

Universal i perenne

O’Farrell ha buscat respostes en el terreny que millor coneix. És a dir, en la ficció. Ens presenta l’entorn familiar de l’escriptor i ens ofereix una sèrie d’explicacions a interrogants que no en tenen i, el més probablement, mai en tindran cap: per què va acabar Shakespeare a Londres, com va morir el seu fill, d’on va sorgir ‘Hamlet’. I més, molt més: què hi ha de l’autor a l’obra, com un text reflecteix el seu creador, com rere tot creador hi ha un ésser humà, vulgar, matusser, estrany o potser amb aspecte de xarcuter presumit, algú capaç de desatendre les falses urgències de cada dia per fer grans coses, coses universals i perennes. En el fons, Cowen Orlin i O’Farrell han fet el mateix: aportar una cosa semblant a una certesa en un món governat per la incertesa.