Versions alternatives

La febre del pòster

En els últims anys s’han disparat les versions alternatives dels pòsters oficials dels films. Pot ser que aquesta moda sigui inofensiva, però convida a fer-se preguntes

Es llegeix en minuts
La febre del pòster

La plataforma Filmin ha encarregat a diversos artistes que redissenyin el cartell d’alguns clàssics del seu catàleg. Roberta Vázquez ha fet el d’‘El ninot diabòlic’, Néstor F., el de ‘Casper’, Rocío Quillahuaman, el de ‘Quatre bodes i un funeral’, Ana Galvañ, el de ‘Psicosi’... Així fins a 26 artistes i 26 pòsters espectaculars. Ni el redisseny de pòsters ni els cartells paral·lels són una cosa nova. Trobem, per exemple, les caràtules dels DVD i Blu-ray de la distribuïdora Criterion, mestres en la creació de pòsters alternatius per llançar les seves pel·lícules. També es veu en les miniatures alternatives de la interfície d’algunes plataformes. I, per descomptat, en els ’fanarts’ o cartells fets per fans, ja siguin professionals o amateurs. No obstant, és cert que en els últims anys s’han disparat les versions alternatives dels pòsters oficials dels films. Fins i tot, de vegades, la distribuïdora presenta la mateixa pel·lícula amb diversos cartells.

Una manera de comprovar aquesta tendència és entrar al compte d’Instagram A24 Movies Art Gallery, que recopila l’art inspirat en les pel·lícules de la productora i distribuïdora nord-americana A24. La pel·lícula ‘Saint Maud’ (2019), per exemple, ha generat una col·lecció de pòsters tan espectaculars i, per això, compartits en xarxes que és impossible saber quin és l’original.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Pot ser que aquesta moda sigui inofensiva, però convida a fer-se preguntes. Álex Mendíbil, programador de la «Sala:B» de Filmoteca Espanyola, escrivia a Twitter a propòsit de la iniciativa de Filmin: «M’encanten aquests dissenys, però em pregunto quin problema hi ha amb els cartells originals en moltes plataformes... ¿Els canvien per estètica, per drets, per moda, per no espantar la joventut...?». Jo n’afegiria algunes més. En un moment en què la vida de les pel·lícules és tan curta, ¿no seria millor associar-les a un únic pòster perquè es mantinguin més temps en la nostra memòria? ¿Pot aquesta multiplicitat d’imatges generar equívocs i confusions? I una més optimista: en el cas del redisseny de pòsters de clàssics, ¿és aquesta una bona manera de detectar com es van adaptant les pel·lícules als temps?